La silvestre

Re girava un plec de papers antics amb escriptures, testaments i poders de la família materna. Avis i rebesavis es deixaven les terres, en compraven o esdevenien representats legals de parents de l'Argentina. Eren un munt de plecs esgrogeïts escrits a màquina o a ma amb una cal.ligrafia repolida. S'imaginava l'escrivent copiant muntanyes de documents, atapaïnt la lletra, assegut en un escriptori sota la llum d'un "flexo".  E n el seu relat imaginari també hi apareixia una oficina del notari plena de mobles foscos i robustos, de bona fusta, com les que havia vist de petita. El seu rebesavi hi estava assegut, abillat amb una boina i la camisa per dins els pantalons, guardant el feix de bitllets a la faixa.  Entre tots aquests tresors  va sortir una fotografia en blanc i negre que havia estat presa molts anys després de tots aquests documents, però força abans d'ara. Al principi la va apartar sense gairebé mirar-se-la, però ara, ja quieta i havent examinats...

E ntrevistes a les escultores Núria Carreras, Ingrid Tost i Emma regada, participants en  la segona edició de Maldant la Pedra.  https://maldantlapedra.cat/ D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Emma Regada, Núria Carreras, Ingrid Tost, detall    Núria Mallol.  Fotografia: Michell Rivas Canals SVC. https://vimeo.com/506450181 ; https://www.instagram.com/guajirixnay/ Maldà és un micropoble de la comarca de l'Urgell, Lleida, que com molts altres, viu la pèrdua de població i el creixement de la mitjana d'edat dels seus habitants. Es busquen recursos i s'exploren iniciatives per poder esquivar el que semblaria inevitable: cases buides i carrers en silenci. De moment hi ha escola i un bar, dos indicatius de  que el poble encara batega. El món rural ha de lluitar a més a més contra estereotips: no és un indret idíl·lic, però tampoc  un desert cultural. I aquí és on entren iniciatives com la que esmentem, que tenen un valor, cultural, artístic i simbòlic. L'en...

He passat una bona estona mirant una foto familiar reveladora Són davant una porta de fusta, segurament la de la casa on vivien i on hem viscut algunes generacions que els hem seguit. La primera impressió és la de ser dos ancians però  no eren tant grans com ens sembla . La vida llavors era una altra cosa.  El seu llenguatge corporal ens indica que tot i aparèixer junts a la foto, deuen estar molt lluny l'un de l'altre.  Els miro i se m'escapa un somrire davant una confessió en forma d'imatge, dues persones adultes amb un posat que evidencia tantes coses... Interpreto que no devien tenir massa bona relació, ni rastre aparent d'amor i complicitat . Pot ser aquesta és la meva idea preconebuda i la vida d'aquest matrimoni no era bona ni dolenta, senzillament era així, una construcció en la que dues persones, dues identitats, estableixen un sistema en el que reprodueixen conductes apreses i les fan seves. Personalitats que s'han perdut en les rutines de cada dia...

   "No vagis al camí dels esbarzers¡"Aquesta ha estat la darrera cosa que ha dit la meva filla abans de marxar cap a casa seva. M'ha deixat asseguda mirant la novel.la. Ja hi porto massa estona a la butaca  em cansen aquestes històries de drames, jo no estic de drames ja. M'he aixecat per mirar per la finestra i el sol ja estava de baixa, segurament bufa una mica d'aire i caminar pot ser agradable. Penso en els esbarzers, les mores ja deuen estar madures. La setmana passada lluïen totes ben vermelles en les branques que sobresurten de les mates, com oferint-se als ocells i als insectes. Conec el seu cicle, forma part de mi, el pressento amb cada alenada de vent, en el vol dels ocells. Volen diferent quan van de collita de mores, només cal escoltar-los.  Surto al carrer vigilant amunt i avall, no fos cas que em vegin les veïnes i ho xerrin. Enfilo cap a la sortida del poble i uns metres després de que s'acabin les cases, agafo el camí de terra que puja cap a la...

Vam seure per prende un cafè, ens havíem trobat aprofitant que les dues teníem vacances. Mentre xerràvem, un altre client del bar ens va passar el diari del dia per si el volíem llegir. Conscients del privilegi que suposava que et passessin el diari a primera hora, li vam agrair amb un somriure i vam començar a fullejar-lo. Ens vam aturar danvant de la notícia de que s'investigarien els abusos sexuals comesos per membres de l'esglèsia. Jo en llegia fragments en veu alta sense mirar-la i anava fent comentaris sobre la contradicció aparent entre la condició eclesiàstica i el crim. La mava amiga no em contestava i en aixecar la vista, vaig veure que li havia canviat l'expressió. Llavors em va preguntar: tens pressa? I em va regalar aquest relat.  Hi ha records que es queden amagats en un racó de la memòria. Els anys passen, no hi ha imatges clares, però si la sensació de que alguna cosa ens va passar. Era massa petita  per saber trobar paraules, per construir aquesta història....

       Aquella tarda havia caminat massa estona, estava cansada i va aseure en un banc al costat del passeig d'àrbres que serpentejava entre dos carrils de circulació. Anava mirant la gent i els vehicles que passaven, revisant els seus ocupants, jugant com sempre a endevinar vides. Un cotxe gris amb els vidres foscos va parar davant seu, la finestreta del darrere es va abaixar i la dona que en altres dues ocasions li havia demanat pel gran centre comercial,  plantejava la mateixa pregunta. Ella no va saber que contestar, no li sortien les paraules i només podia mirar-la amb els ulls oberts. La seva interlocutora esperava pacientment una resposta que no arribava. Finalment li va donar les gràcies per la seva valuosa informació, li va somriure i el cotxe va marxar passeig avall. El va seguir amb la mirada, li queien llàgrimes que no podia aturar. Com pot estar bé el que no es diu?. En aquell banc es va sentir petita, perduda i impotent. Fes el que fes, estava bé, ...

Ella era incapaç de prendre cap decisió sense que algú altre li digués el que havia de fer. Per una banda, si que la feia una persona de poca personalitat, però per l'altra, la deslliurava de qualsevol responsabilitat. I així anava fent, sense responsabilitat però sense personalitat. Era de fet, una manera còmoda de viure però quelcom la neguitejava a les nits: encara semblava una nena petita i s'hauria de portar bé per tenir sempre contents a aquells que li donaven els consells. És millor tenir bona relació amb qui t'ha de dirigir la vida.  Una tarda, quan sortia del treball que havia agafat per opinió familiar, li va passar una cosa que revoltaria per sempre més aquell pensament absort en complaure. Esperava l'autobús sota la marquesina de vidre quan un cotxe va parar davant i la finestreta del costat  del conductor es va abaixar. Una dona de mitjana edat, amb els cabells recollits i un rostre cuidat li va preguntar una adreça. Bucaven un gran centre comercial de la c...