Passa al contingut principal

Entre papers



Regirava un plec de papers antics amb escriptures, testaments i poders de la família materna. Avis i rebesavis es deixaven les terres, en compraven o esdevenien representats legals de parents de l'Argentina. Eren un munt de plecs esgrogeïts escrits a màquina o a ma amb una cal.ligrafia repolida. S'imaginava l'escrivent copiant muntanyes de documents, atapaïnt la lletra, assegut en un escriptori sota la llum d'un "flexo".  En el seu relat imaginari també hi apareixia una oficina del notari plena de mobles foscos i robustos, de bona fusta, com les que havia vist de petita. El seu rebesavi hi estava assegut, abillat amb una boina i la camisa per dins els pantalons, guardant el feix de bitllets a la faixa. 

Entre tots aquests tresors  va sortir una fotografia en blanc i negre que havia estat presa molts anys després de tots aquests documents, però força abans d'ara. Al principi la va apartar sense gairebé mirar-se-la, però ara, ja quieta i havent examinats tots els papers, la veu damunt de tot el plec i pensa que que les fotografies de vell apareixen per algun motiu. No sabria dir si són missatges de l'univers, dels avantpassats o senzillament una casualitat que la lliga amb el seu passat. 

Hi apareixen la mare, el pare i el germà gran davant d'un pastís d'aniversari del nen. Ella encara no havia nascut. El pare el sosté en braços per a que bufi l'espelma i la mare l'ajuda amb el gest. I llavors, asseguda al terra com estava, es va adonar de que no havia vist mai cap fotografia seva amb pastís que portés de primer any i per descomptat, cap amb els dos pares. Va repassar mentalment el recull d'imatges que van trobar en una capsa a casa dels avis i en cap apareix amb tots dos, com tampoc apareix en braços de ningú. 

Se'n va anar a la fredor d'una infància on li van dir que havia arribat per accident, en un mal moment de la parella, de fet, l'inici d'un mal moment permanent. Les coses no van anar gens bé per als grans i els petits en van recollir les runes, immersos en un enderroc en el que les convencions de l'época feien que tot plegat esdevingués un drama desmesurat i l'inici d'un temps en el que foren identificats per sempre més amb aquells fets. El pare va fugir de casa i del país i la mare es va quedar sola amb tots dos fills. Un pare absent i una mare desbordada per la vida i les llengües malintencionades. 

Les fotografies poden ser l'inici o el final d'un relat de vida i una clau per reobrir un passat que no sempre és amable. Ens poden portar als abismes on es van perdre totes aquelles abraçades que no ens van fer i ens adonem que són tant profunds, que mai més les podrem albirar. 









 

Entrades populars d'aquest blog

Pluja

Els paraigües només ens paren la pluja per damunt del cap, però se'ns mullen les cames, els peus, les sabates, la bossa... Ens creiem enganyosament coberts. Apareixen tolls al terra que trepitgem confoses entre totes les altres accions a les que ens obliga la pluja: aguantar el paraigües, patir el baf de les ulleres, esquivar els altres vianants... Posem els peus a l'aigua perquè ens hem parat ben bé al mig del bassal, no l'hem vist aparèixer en el nostre trajecte . Ens sobta l'esquitx del líquid amarat de terra.  Així és com la Maria va trepitjar el seu propi aigüerol, aquell que l'esperava inevitablement,  embolcallada per mar de persones que només van procurar  no esquitxar-se en  l'impacte dels peus d'ella sobre el terra amarat d'aigua embassada.  Se li va embrutar tota la part baixa del pantaló i notava la fredor dins de les sabates. Hauria de passar tot el dia amb aquella roba que s'aniria assecant amb el trànsit de les hores. Algunes peces que...

Secans

La llum del sol l'enlluernà quan sortí del camí arbrat i s'abocà a les grans planes de terra groguenca i marró. Havien segat els cereals abans de l'estiu i la calor del sol de ponent ressecà la terra, que resistia l'envestida amb la seva escorça endurida per la manca d'aigua.  La tardor seria el temps de preparar-los per als conreus, però mentre, restaven allí, extensos llençols sobre els que caminar trepitjant les tiges que havien sobreviscut al pas de les màquines. La mirada es perdia confosa buscant-ne el final. Com en un desert, es pot perdre l'orientació i caminar desorientada entre paratges aparentment indistingibles. Per fortuna,  un petit bosquet marcava un límit i un punt d'orientació. Era un viatge en companyia dels ocells i dels petits animals que de ben segur espiaven des de les restes d'algun marge de rocs els seus moviments.  El sol escalfava encara i deixava que l'ombra del seu cos caigués sobre el terra per començar-ne una persecució ...

Una casa que perd la pell

El Sintet era un home de poques paraules i de poques accions . Vivia sol en una casa amb un gran pati a la part alta del poble. Tenia les persianes sempre baixades, com si dins no hi hagués cap moviment. La façana havia anat perdent el color i l'arrebossat de les parets queia en alguns trams, semblava que  li anessin traient la pell a poc a poc. Una porta gran de fusta era la frontera infranquejable. Dins només, el territori propi.  Feia molts anys, d'ençà que havia mort la seva dona, que ningú hi entrava. Només de tant en tant qui portava un electrodomèstic nou, el revisor del gas...Aquest fet generava rumors de tota mena sobre l'interior: que si vivia envoltat d'escombraries, que si havia cremat els mobles...Sortia a comprar al poble i sovint també marxava en el seu cotxe atrotinat  a la ciutat. No se l'havia vist mai pel bar, tampoc anava a  les reunions de l'agrupació de pagesos. Vivia en el que semblava un silenci permanent en aquella casa d'aparença ad...