Passa al contingut principal

Roïndat


La roïndat voleia per damunt de les cases i els carrers, afanyosa per trobar una llar on cobejar-se. No pot  viure sense un cos que haurà de ser el mitjà per manifestar-se. A les nits quan la gent s'empara sota el seu sostre, els observa per les escletxes de les parets, per les petites obertures de persianes i finestres. Sense la llum de dia, refugiats de les mirades alienes, es mostren com són, cauen cuirasses i deixen entreveure les seves misèries. Recullen tot el que durant el dia han viscut i li donen una identitat, alguns ho enrosquen  tant endins que els posseeix. 
Una bona captura ha de ser curosament escollida, només pot fer niu en carcasses i ments prou adobades per acollir-la. Atalaia pensaments i només on hi ha hagut patiment i injúries s'atura per voleiar la persona que els custòdia. Cal veure que en fa, com es posen dins totes les afrontes i injustícies, com de malmesos estan aquell cos i aquella ànima i com transiten tot plegat.
Cal un estat de rancúnia, solitud i  indefensió, així com la necessitat de fer-se fort i recargolat per poder afrontar amb ràbia el que li queda de vida per davant. Aquells que volen sobresortir per damunt de la resta convençuts de que són mereixedors dels millors llocs, reietons expiant les humiliacions, els desgravis i el dolor, són bons candidats. Només cal observar, planar al seu costat i anar filtrant-se per la pell, com les gotes de la boira.  A poc a poc sense adonar-se'n aquell ja és seu, disposat, disposada, a ser el braç executor, convençut de que la roïndat és un dret, un estat natural i just. 


Entrades populars d'aquest blog

Pluja

Els paraigües només ens paren la pluja per damunt del cap, però se'ns mullen les cames, els peus, les sabates, la bossa... Ens creiem enganyosament coberts. Apareixen tolls al terra que trepitgem confoses entre totes les altres accions a les que ens obliga la pluja: aguantar el paraigües, patir el baf de les ulleres, esquivar els altres vianants... Posem els peus a l'aigua perquè ens hem parat ben bé al mig del bassal, no l'hem vist aparèixer en el nostre trajecte . Ens sobta l'esquitx del líquid amarat de terra.  Així és com la Maria va trepitjar el seu propi aigüerol, aquell que l'esperava inevitablement,  embolcallada per mar de persones que només van procurar  no esquitxar-se en  l'impacte dels peus d'ella sobre el terra amarat d'aigua embassada.  Se li va embrutar tota la part baixa del pantaló i notava la fredor dins de les sabates. Hauria de passar tot el dia amb aquella roba que s'aniria assecant amb el trànsit de les hores. Algunes peces que...

Una casa que perd la pell

El Sintet era un home de poques paraules i de poques accions . Vivia sol en una casa amb un gran pati a la part alta del poble. Tenia les persianes sempre baixades, com si dins no hi hagués cap moviment. La façana havia anat perdent el color i l'arrebossat de les parets queia en alguns trams, semblava que  li anessin traient la pell a poc a poc. Una porta gran de fusta era la frontera infranquejable. Dins només, el territori propi.  Feia molts anys, d'ençà que havia mort la seva dona, que ningú hi entrava. Només de tant en tant qui portava un electrodomèstic nou, el revisor del gas...Aquest fet generava rumors de tota mena sobre l'interior: que si vivia envoltat d'escombraries, que si havia cremat els mobles...Sortia a comprar al poble i sovint també marxava en el seu cotxe atrotinat  a la ciutat. No se l'havia vist mai pel bar, tampoc anava a  les reunions de l'agrupació de pagesos. Vivia en el que semblava un silenci permanent en aquella casa d'aparença ad...

Les dones i la pedra

E ntrevistes a les escultores Núria Carreras, Ingrid Tost i Emma regada, participants en  la segona edició de Maldant la Pedra.  https://maldantlapedra.cat/ D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Emma Regada, Núria Carreras, Ingrid Tost, detall    Núria Mallol.  Fotografia: Michell Rivas Canals SVC. https://vimeo.com/506450181 ; https://www.instagram.com/guajirixnay/ Maldà és un micropoble de la comarca de l'Urgell, Lleida, que com molts altres, viu la pèrdua de població i el creixement de la mitjana d'edat dels seus habitants. Es busquen recursos i s'exploren iniciatives per poder esquivar el que semblaria inevitable: cases buides i carrers en silenci. De moment hi ha escola i un bar, dos indicatius de  que el poble encara batega. El món rural ha de lluitar a més a més contra estereotips: no és un indret idíl·lic, però tampoc  un desert cultural. I aquí és on entren iniciatives com la que esmentem, que tenen un valor, cultural, artístic i simbòlic. L'en...