.jpg)
Després de picar a la porta, em semblava sentir les teves passes lentes i mesurades adreçant-se cap a l'espiell. Em movia enrere per poder abastar la façana de la casa i observar el moviment de les cortines. Sé que m'hauries pogut veure des de darrere de les persianes de corda que permeten observar resguardat de les mirades. De tota manera em vaig quedar allí, al davant, pendent de qualsevol canvi que m'indiquès la teva presència.
He anat dient a amics i coneguts que sé que t'ho faran arribar, com n'estic de penedida. No era intencionat, em va sortir així. Ho recordo bé, de seguida em vaig adonar del canvi en el teu rostre, els ulls se t'apagaren i la rialla que havies lluit fins llavors, s'esborrà. De sobte tot era pesant i fosc, l'aire es carregà de rancúnia, no em miraves, no em parlaves i procuraves no caminar al meu costat. Jo m'anava fent petita, a cada pas, un centímetre menys. L''estómac era un nus que em pressionava tot el cos i se'n feia amo.
No em vas acompanyar a casa quan ens separarem del grup d'amics, com teníem per costum. Va ser un adéu fred, gairebé inintel·ligible, una mena de murmuri que semblava acompanyat de retrets silents. El camí cap a casa, ja saps que em fa por, no te enllumenat perquè és al final del poble, el vaig fer corrent. Em faltava l'alè. Les sabates de taló em turmentaven els peus i eren un risc de caiguda, així que corria descalça. Tota jo tremolava i després de tancar la porta amb clau darrera meu, les llàgrimes brotaren cara avall. Premia el cap al coixí per mirar d'apaivagar el sanglots i evitar que en sentissin plorar els pares i els padrins, ja adormits, creia, a les habitacions dels costat.
Va ser molt difícil que em deixessin sortir amb tu, vista la nostra diferència d'edat. Ets un vidu amb fama de faldiller, però jo entossudida, mirava de fer-los veure que amb mi tot seria diferent, sabia que m'estimaves. Finalment van canviar els retrets per avisos i després per silenci. Pensava que t'acabarien acceptant i veien-te amb més bons ulls.
Em vas ensenyar a estar molt atenta als teus gestos, a les teves mirades, als teus tons de veu que duen missatges entreteixits. Estava satisfeta de saber endevinar els teus pensaments, dominant i entenent aquest llenguatge teu. A poc a poc el meu món es va modelar d'acord amb totes aquestes indicacions implícites i a la satisfacció que et notava quan les podia seguir. Per això mirava d'escurçar els teus buits, quan passaven dies sense saber res de tu, fent-te veure com n'era de teva, vestint-me com volies, anant amb qui a tu t'agradava.
Aquell dia era Festa Major i mentre tu estaves jugaves a les cartes amb els teus amics, vaig anar a prendre un cafè amb el meu grup d'amics i amigues. M'estava avorrint asseguda al banc esperant-te i quan m'ho van dir, de seguida m'hi afegí. Sé que vas sortir i no em vas trobar. En veure'm arribar amb tot el grup, amb el teu posat ho vaig saber. T'afegires i feies riure totes les noies mentre em miraves de reüll. Se'm va fer tant llarga aquella estona fins a l'hora de marxar!
Vaig estar uns quants dies sense gairebé moure'm de llit, a casa els deia que estava engripada i ells feien veure que s'ho creuen. No sabia res de tu, no em telefonaves, no tenia cap nota sota el pedrís del camí, mai havies tardat tant...
Un cop mig recuperada, sortia de casa amb qualsevol excusa i feia com que em trobava amb els teus amics per preguntar-los per tu i mostrar-me penedida. Finalment em vaig decidír a fer el pas de buscar-te a casa, tant em feia el que pensessin els veïns. Als pobles hi ha pocs moviments que es puguin amagar a la llum del dia, però caminava decidida, esperant poder parlar amb tu. Portava una estona mirant la façana de la casa repenjada a la paret de la del davant. Pot ser eres fóra i arribaries, m'havia dit. Sortí la Maria, l'amiga de la meva padrina que viu al teu costat i em digué:
-He de moure un taula a casa i sola no puc, em pots ajudar?
Després de desplaçar la taula de la cuina al davant d'una finestra, per donar-me les gràcies em convidà a un cafè. No gosava a dir-li que no. Assegudes a la sala davant de l'estufa de llenya, mentre bevíem cafè i menjàvem galetes, m'anava explicant les fotos guardades a la seva capsa de llauna. Vaig acabar adormida a la butaca vençuda per l'escalfor, el cansament i la seva veu que narrava i narrava episodis passats. Em despertà el pare que m'havia vingut a buscar, avisat per una trucada de la Maria.
Aquell dia va ser el darrer dia de picar a la teva porta. La resta la van fer les llàgrimes, la solitud i uns quants cafès davant de l'estufa.