La silvestre

Vam seure per prende un cafè, ens havíem trobat aprofitant que les dues teníem vacances. Mentre xerràvem, un altre client del bar ens va passar el diari del dia per si el volíem llegir. Conscients del privilegi que suposava que et passessin el diari a primera hora, li vam agrair amb un somriure i vam començar a fullejar-lo. Ens vam aturar danvant de la notícia de que s'investigarien els abusos sexuals comesos per membres de l'esglèsia. Jo en llegia fragments en veu alta sense mirar-la i anava fent comentaris sobre la contradicció aparent entre la condició eclesiàstica i el crim. La mava amiga no em contestava i en aixecar la vista, vaig veure que li havia canviat l'expressió. Llavors em va preguntar: tens pressa? I em va regalar aquest relat.  Hi ha records que es queden amagats en un racó de la memòria. Els anys passen, no hi ha imatges clares, però si la sensació de que alguna cosa ens va passar. Era massa petita  per saber trobar paraules, per construir aquesta història....

Ella era incapaç de prendre cap decisió sense que algú altre li digués el que havia de fer. Per una banda, si que la feia una persona de poca personalitat, però per l'altra, la deslliurava de qualsevol responsabilitat. I així anava fent, sense responsabilitat però sense personalitat. Era de fet, una manera còmoda de viure però quelcom la neguitejava a les nits: encara semblava una nena petita i s'hauria de portar bé per tenir sempre contents a aquells que li donaven els consells. És millor tenir bona relació amb qui t'ha de dirigir la vida.  Una tarda, quan sortia del treball que havia agafat per opinió familiar, li va passar una cosa que revoltaria per sempre més aquell pensament absort en complaure. Esperava l'autobús sota la marquesina de vidre quan un cotxe va parar davant i la finestreta del costat  del conductor es va abaixar. Una dona de mitjana edat, amb els cabells recollits i un rostre cuidat li va preguntar una adreça. Bucaven un gran centre comercial de la c...

La padrina va estar malalta gairebé un any. Van ser uns mesos llargs, interminables. Un temps en el que la seva ment anava i venia. De vegades era coherent, ens reconeixia i recordava qui era ella. En altres moments es tornava una nena petita que cridava la seva mare. Era una situació estranya, veure la que havia estat una gran força materna, tornant de nou a la menudesa de la infància. De nou era fràgil, tornava a un món que ja li semblava perdut. S'associava  la seva demència però jo ho veia com un retorn al que era, com un reconeixement de totes les seves febleses, als sentiments que mai havia gosat expressar. Demanava per una mare que havia  perdut als pocs anys de néixer i segurament li vagarejaven records, l'escalfor d'una falda, d'uns batecs que l'asserenaven. Era qui la treia dels mals sons, dels nocturns i d'aquells que anava vivint al llarg del dia. La claror del sol no els apaivagava, sinó que els obligava a viure de cos i de ment. La mare era l'a...

Menesters és una paraula que deia molt sovint el meu padrí matern, el Miquel. El recordo com un home tranquil, poc parlador i de no entrar en conflicte si no calia. Tal com era la meva padrina, una dona de "rompe y rasga", pot ser es tractava més que res d'una estratègia de supervivència pacífica. Va morir quan jo tenia nou anys i amb ell va marxar la comprensió i acceptació incondicional de la meva manera de ser: despentinada, inquieta, xerraire i preguntona.  Va nèixer en una casa de pagesos i ell o va ser tota la vida. El seu pare era una home de fer la seva, pel que expliquen, podem dir que era "actiu". La mare era una dona pausada i molt de missa, al contrari d'ell. El matrimoni va tenir quatre fills : dos nois i dues noies. Per influència de la mare van estar ben relacionats amb el clergat i gràcies  això es nois de la casa havien aprés a llegir i escriure a l'escola dels capellans. Una de les germanes es va fer monja i li van preparar una aixovar ...