Les espurnes de memòria

La padrina va estar malalta gairebé un any. Van ser uns mesos llargs, interminables. Un temps en el que la seva ment anava i venia. De vegades era coherent, ens reconeixia i recordava qui era ella. En altres moments es tornava una nena petita que cridava la seva mare. Era una situació estranya, veure la que havia estat una gran força materna, tornant de nou a la menudesa de la infància. De nou era fràgil, tornava a un món que ja li semblava perdut. S'associava  la seva demència però jo ho veia com un retorn al que era, com un reconeixement de totes les seves febleses, als sentiments que mai havia gosat expressar. Demanava per una mare que havia  perdut als pocs anys de néixer i segurament li vagarejaven records, l'escalfor d'una falda, d'uns batecs que l'asserenaven. Era qui la treia dels mals sons, dels nocturns i d'aquells que anava vivint al llarg del dia. La claror del sol no els apaivagava, sinó que els obligava a viure de cos i de ment. La mare era l'absència, el refugi i la va aconseguir trobar al final de la seva vida. 

Els darrers mesos ja no es movia del llit, i es va perdre en els seus deliris, en un món fantàstic, caòtic i desordenat en el que els dies i les nits eren la mateixa cosa. M'ho imagino com una sala plena de gent que apareixia i desapareixia sense cap ordre cronològic, segurament obeint a les espurnes que la memòria li anava oferint. 

Havia estat una dona alta pel seu temps, venia de mena forta i ben aviat la van acostumar a la feina dura al camp. El seu marit, el padrí, era poca cosa físicament. Ella morena amb els ulls foscos i ell ros i amb els ulls blaus. Una parella repte per al fotògraf del casament que va composar un retrat amb el nuvi assegut i la núvia de peu als seu costat per a que no es fes tant evident que ella era el superava en alçada. 

Ara era al llit, s'havia tornat menuda, com un farcell, encongida en si mateixa. No quedava res de la seva força, de les hores al sol i de la resistència al treball. No es  volia apagar, segurament li quedaven encara fantasmes per rebre en aquella habitació en la que estava  des de feia mesos. Al final la va vèncer al vida mateixa, que va decidir que ja se n'anava. La seva ànima va quedar-se per un temps per casa, em venia a veure quan jo dormia a la que havia estat la seva cambra. Pintada i remoblada encara va tardar en deixar de ser seva. 

Després de tots aquests anys, quan vaig a la casa, ara buida, encara em sembla que la sento (la pressento), que em mira i parla amb els altres habitants que com ella, resten a la casa. No han marxat i han de quedar-se per vetllar la memòria fallida, apegats a una casa que va ser aixopluc de vàries generacions. M'agradaria que al menys, hi convisquin en pau.