Secans

La llum del sol l'enlluernà quan sortí del camí arbrat i s'abocà a les grans planes de terra groguenca i marró. Havien segat els cereals abans de l'estiu i la calor del sol de ponent ressecà la terra, que resistia l'envestida amb la seva escorça endurida per la manca d'aigua.  La tardor seria el temps de preparar-los per als conreus, però mentre, restaven allí, extensos llençols sobre els que caminar trepitjant les tiges que havien sobreviscut al pas de les màquines. La mirada es perdia confosa buscant-ne el final. Com en un desert, es pot perdre l'orientació i caminar desorientada entre paratges aparentment indistingibles. Per fortuna,  un petit bosquet marcava un límit i un punt d'orientació. Era un viatge en companyia dels ocells i dels petits animals que de ben segur espiaven des de les restes d'algun marge de rocs els seus moviments. 

El sol escalfava encara i deixava que l'ombra del seu cos caigués sobre el terra per començar-ne una persecució i una fugida. Olorar l'herba seca i de lluny. veure la pols de les màquines que comencen a estovar el terra per preparar la sembra. Encara durs, encara lliures, les planes que recorria cruixien per la trencadissa de l'herba seca. 

Es confonia en el plaer del passeig i l'angoixa de perdre's en aquell territori en el que tot semblava igual, mancat fites per orientar-se. De lluny, les runes d'antigues construccions de pedra emergien entre les petites ondulacions. S'hi acostava, com cada cop,  amb l'esperança de trobar quelcom complet, però en ser a la vora, descobria que no tenien sostre i les parets estaven mig caigudes, però trobava bellesa en aquella imperfecció. Pedra a pedra, construïdes enmig del no res, testimonis de viatges i de turons incomplets.

Trobà el punt de tornada, sabia que al final havia memoritzat aquell petit desert. Al cotxe abaixà la finestra per gaudir per darrer cop de l'aire sec. Diu adéu per avui a aquella puresa estranya, un paisatge aparentment  buit sota el que batega la vida, present, silenciosa i  circumdant.