Així és com la Maria va trepitjar el seu propi aigüerol, aquell que l'esperava inevitablement, embolcallada pel mar de persones que només van procurar no esquitxar-se en l'impacte dels peus d'ella sobre el terra amarat d'aigua embassada.
Se li va embrutar tota la part baixa del pantaló i notava la fredor dins de les sabates. Hauria de passar tot el dia amb aquella roba que s'aniria assecant amb el trànsit de les hores. Algunes peces quedarien rígides i altres agafarien una olor estranya, un barreja d'humitat i suor. Fins que arribés a casa, caldria conviure amb la incomoditat que tot això li suposava, fins poder-se posar neta i confortable.
I tot per confiar que els altres l'avisarien dels esguits, per suposar...
Va pensar que els dies de pluja s'obren tots els paraigües guardats dins els armaris. Només roba que ens posem davant els ulls mirant només de protegir el propi cos, el propi espai. Envoltats d'aquella capa que ens sembla inalterable, però, ah¡ La humitat cala els ossos més enllà del sostre impermeable que creiem dur a sobre. Les mans acusen inevitablement l'esforç de sostenir aquell escut, el cos es garra tibat fruït de la força i les posicions estranyes que adopta el braç que sosté.
Finalment va decidir que tornaria a casa i es canviaria, donaria qualsevol excusa per haver arribat tard, ja ho veuria, aniria pensant-ho mentre refeia el trajecte, lentament...