Passa al contingut principal

Silvestre


Segons el diccionari,silvestre és alló que creix al camp o la selva de manera natural, quelcom no domesticat. 
Reconec que ara mateix la única cosa que tinc de silvestre és el meu pentinat , però de tant en tant m'agafa el rampell i sóc aire en moviment buscant racons en el pensament sense cultivar. En la meva vida busco l'organització i l'ordre sense sort, tard o d'hora tot sembla agafar vida pròpia  i es desordena d'acord amb  normes lliures i indesxifrables. 

Entrades populars d'aquest blog

Pluja

Els paraigües només ens paren la pluja per damunt del cap, però se'ns mullen les cames, els peus, les sabates, la bossa... Ens creiem enganyosament coberts. Apareixen tolls al terra que trepitgem confoses entre totes les altres accions a les que ens obliga la pluja: aguantar el paraigües, patir el baf de les ulleres, esquivar els altres vianants... Posem els peus a l'aigua perquè ens hem parat ben bé al mig del bassal, no l'hem vist aparèixer en el nostre trajecte . Ens sobta l'esquitx del líquid amarat de terra.  Així és com la Maria va trepitjar el seu propi aigüerol, aquell que l'esperava inevitablement,  embolcallada per mar de persones que només van procurar  no esquitxar-se en  l'impacte dels peus d'ella sobre el terra amarat d'aigua embassada.  Se li va embrutar tota la part baixa del pantaló i notava la fredor dins de les sabates. Hauria de passar tot el dia amb aquella roba que s'aniria assecant amb el trànsit de les hores. Algunes peces que...
Read more »

Una casa que perd la pell

El Sintet era un home de poques paraules i de poques accions . Vivia sol en una casa amb un gran pati a la part alta del poble. Tenia les persianes sempre baixades, com si dins no hi hagués cap moviment. La façana havia anat perdent el color i l'arrebossat de les parets queia en alguns trams, semblava que  li anessin traient la pell a poc a poc. Una porta gran de fusta era la frontera infranquejable. Dins només, el territori propi.  Feia molts anys, d'ençà que havia mort la seva dona, que ningú hi entrava. Només de tant en tant qui portava un electrodomèstic nou, el revisor del gas...Aquest fet generava rumors de tota mena sobre l'interior: que si vivia envoltat d'escombraries, que si havia cremat els mobles...Sortia a comprar al poble i sovint també marxava en el seu cotxe atrotinat  a la ciutat. No se l'havia vist mai pel bar, tampoc anava a  les reunions de l'agrupació de pagesos. Vivia en el que semblava un silenci permanent en aquella casa d'aparença ad...
Read more »

Les dones i la pedra

E ntrevistes a les escultores Núria Carreras, Ingrid Tost i Emma regada, participants en  la segona edició de Maldant la Pedra.  https://maldantlapedra.cat/ D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Emma Regada, Núria Carreras, Ingrid Tost, detall    Núria Mallol.  Fotografia: Michell Rivas Canals SVC. https://vimeo.com/506450181 ; https://www.instagram.com/guajirixnay/ Maldà és un micropoble de la comarca de l'Urgell, Lleida, que com molts altres, viu la pèrdua de població i el creixement de la mitjana d'edat dels seus habitants. Es busquen recursos i s'exploren iniciatives per poder esquivar el que semblaria inevitable: cases buides i carrers en silenci. De moment hi ha escola i un bar, dos indicatius de  que el poble encara batega. El món rural ha de lluitar a més a més contra estereotips: no és un indret idíl·lic, però tampoc  un desert cultural. I aquí és on entren iniciatives com la que esmentem, que tenen un valor, cultural, artístic i simbòlic. L'en...
Read more »