Passa al contingut principal

Silvestre


Segons el diccionari,silvestre és alló que creix al camp o la selva de manera natural, quelcom no domesticat. 
Reconec que ara mateix la única cosa que tinc de silvestre és el meu pentinat , però de tant en tant m'agafa el rampell i sóc aire en moviment buscant racons en el pensament sense cultivar. En la meva vida busco l'organització i l'ordre sense sort, tard o d'hora tot sembla agafar vida pròpia  i es desordena d'acord amb  normes lliures i indesxifrables. 

Entrades populars d'aquest blog

Roïndat

La roïndat voleia per damunt de les cases i els carrers, afanyosa per trobar una llar on cobejar-se. No pot  viure sense un cos que haurà de ser el mitjà per manifestar-se. A les nits quan la gent s'empara sota el seu sostre, els observa per les escletxes de les parets, per les petites obertures de persianes i finestres. Sense la llum de dia, refugiats de les mirades alienes, es mostren com són, cauen cuirasses i deixen entreveure les seves misèries. Recullen tot el que durant el dia han viscut i li donen una identitat, alguns ho enrosquen  tant endins que els posseeix.  Una bona captura ha de ser curosament escollida, només pot fer niu en carcasses i ments prou adobades per acollir-la. Atalaia pensaments i només on hi ha hagut patiment i injúries s'atura per voleiar la persona que els custòdia. Cal veure que en fa, com es posen dins totes les afrontes i injustícies, com de malmesos estan aquell cos i aquella ànima i com transiten tot plegat. Cal un estat de rancúnia, sol...

Pluja

Els paraigües només ens paren la pluja per damunt del cap, però se'ns mullen les cames, els peus, les sabates, la bossa... Ens creiem enganyosament coberts. Apareixen tolls al terra que trepitgem confoses entre totes les altres accions a les que ens obliga la pluja: aguantar el paraigües, patir el baf de les ulleres, esquivar els altres vianants... Posem els peus a l'aigua perquè ens hem parat ben bé al mig del bassal, no l'hem vist aparèixer en el nostre trajecte . Ens sobta l'esquitx del líquid amarat de terra.  Així és com la Maria va trepitjar el seu propi aigüerol, aquell que l'esperava inevitablement,  embolcallada pel mar de persones que només van procurar  no esquitxar-se en  l'impacte dels peus d'ella sobre el terra amarat d'aigua embassada.  Se li va embrutar tota la part baixa del pantaló i notava la fredor dins de les sabates. Hauria de passar tot el dia amb aquella roba que s'aniria assecant amb el trànsit de les hores. Algunes peces que...