La padrina va estar malalta gairebé un any. Van ser uns mesos llargs, interminables. Un temps en el que la seva ment anava i venia. De vegades era coherent, ens reconeixia i recordava qui era ella. En altres moments es tornava una nena petita que cridava la seva mare. Era una situació estranya, veure la que havia estat una gran força materna, tornant de nou a la menudesa de la infància. De nou era fràgil, tornava a un món que ja li semblava perdut. S'associava la seva demència però jo ho veia com un retorn al que era, com un reconeixement de totes les seves febleses, als sentiments que mai havia gosat expressar. Demanava per una mare que havia perdut als pocs anys de néixer i segurament li vagarejaven records, l'escalfor d'una falda, d'uns batecs que l'asserenaven. Era qui la treia dels mals sons, dels nocturns i d'aquells que anava vivint al llarg del dia. La claror del sol no els apaivagava, sinó que els obligava a viure de cos i de ment. La mare era l'a
Relats i altres oratges de la Núria Mallol