El Carrer Major del poble, llarg i estret, com solen ser els carrers antics amb aquest nom, estava en silenci. Era el mes d'abril i un dia entre setmana i les dues de la matinada la gent era al llit. Només els fanals enganxats a les partes de les cases, donaven llum en una nit de lluna tapada. Aquell silenci es trencà amb el soroll d'uns passos que avançaven des d'una punta fins a l'altra. La Maria de las Luces caminava decidida repicant el terra amb els talons, avisant de que passava i donant així, temps per a que sortissin a espiar qui transitava amb aquell “poderio”. Tant li era l'hora, la qüestió era fer soroll avisar del seu pas. Així no caldrà que facin suposicions als rotlles de carrer, que ho vegin bé. Al final de la via hi havia la casa de la Rosaura. Es parà al davant per començar a cridar en direcció al balcó: :-Rosaura, surt que et vull parlar! La Rosaura ja s'ensumava el que passaria, havia escoltat el rebombori gairebé des del principi i r...
Relats i altres oratges de la Núria Mallol