El Carrer Major del poble, llarg i estret, com solen ser els carrers antics amb aquest nom, estava en silenci. Era el mes d'abril i un dia entre setmana i les dues de la matinada la gent era al llit. Només els fanals enganxats a les partes de les cases, donaven llum en una nit de lluna tapada. Aquell silenci es trencà amb el soroll d'uns passos que avançaven des d'una punta fins a l'altra.
La Maria de las Luces caminava decidida repicant el terra amb els talons, avisant de que passava i donant així, temps per a que sortissin a espiar qui transitava amb aquell “poderio”. Tant li era l'hora, la qüestió era fer soroll avisar del seu pas. Així no caldrà que facin suposicions als rotlles de carrer, que ho vegin bé. Al final de la via hi havia la casa de la Rosaura. Es parà al davant per començar a cridar en direcció al balcó:
:-Rosaura, surt que et vull parlar!
La Rosaura ja s'ensumava el que passaria, havia escoltat el rebombori gairebé des del principi i reconeixia la manera de caminar de qui el causava, molt afeccionada a les sabates de taló. Espiava des de darrere de la persiana de corda, confiant en que pot ser es cansaria de fer soroll i no li caldria enfrontar-se amb ella. L'altra dona era a baix, incansable, alternat els reclams amb el repicar nerviós de les sabates. Ja hi havia força veïns expectants que s'havien aixecat del llit i guaitaven embolicats en bates de quadres o una manta. Decidida a defugir qualsevol enfrontament, restava quieta al seu amagatall, fent senyals als seus pares per a que no encenguessin llums ni fessin soroll.
La Maria de las Luces, necessitada d'explotar i abocar, inicià un seguit de retrets, descrivint amb tot de detalls quina era l'ofensa rebuda, com de perjudicada havia estat per les accions de la Rosaura, insistint en que tot el poble ho havia de saber. En aquest sentit, anava per bon camí, una bona colla d'orelles estaven atentes per no perdre detall de la conversa. Es veia venir que l'endemà no podria mirar a ningú a la cara, això seria el comentari del dia i tot i que la Maria de las Luces era coneguda per les seves poques llums, contràriament al que diu el seu nom, sempre quedaria el dubte, aquella ombra sobre quin havia estat el seu paper en aquell conflicte. No hi havia cap altra sortida que obrir la finestra i respondre a les acusacions. L'altra en veure-la aparèixer, va agafar força i començà a cridar-li:
-Dona, dona la cara, poca-vergonya! Explica el que has fet!
-Maria de la Luces, jo no t'he pres les tomates, quan he passat per l'hort ja no hi eren!
-No diguis mentides! He vist que duies una bossa.
-El Sinto em va donar enciams!
-T'entens amb el Sinto?
-Que només m'ha donat enciams, Maria de las Luces!
La conversa va passar de les tomates al Sinto i del Sinto als enciams, passant per la barra de pa que tenia encomanda i el torn de la capella de la Mare de Déu que anava per les cases, injustament acaparats per la seva enemiga. Semblava que la Rosaura exercia alguna mena de persecució a l'afectada que li repercutia en tots els aspectes de la seva vida. Els veïns, no contents amb el seu paper d'espectadors, van començar a prendre part en la conversa, posant-s d'una banda o de l'altra, depenent de quina de les dues els queia més bé. Van sortir històries de l'escola i de la comunió, tothom recordava fets significatius per les dues causes.. Tant rebien l'una com l'altra i la cosa a la Maria de las Luces, ja no li agradava perquè la imaginació popular els atribuïa accions d'abans de la Guerra Civil.
Sortosament algú havia trucat als mossos que en arribar es trobaren gent a les finestres i balcons cridant-se els uns als altres, la Maria de la Luces ja anava descalça, havia llençat les sabates al balcó de la Rosaura que li llençava enciams i tomates al cap. El Sinto era al carrer amb pijama perquè la dona l'havia tret de casa a causa dels enciams i la possible relació adúltera. La policia hagué de demanar reforços , no hi havia manera de restablir l'ordre, això que també havien aparegut el jutge de pau del poble, l'Antonio Perales i l'alcalde Pere Coll. Van fer falta tres cotxes patrulla i un furgoneta d'atestats que passava a prop del poble per calmar els ànims. Ja clarejava quan la gent s'havia recollit a casa i demanaven la documentació a la Maria de las Luces i al Sinto, que òbviament, anaven sense cap paper. L'alcalde va acollir-los a casa, a ell no el volia la dona i a ella, no la volien els pares.
Al matí següent, al poble hi hagué un silenci pesant, tothom tenia son