Ara ho sé. Se li ha enganxat al cos, com una segona pell, una muda indestriable. No ha estat fortuït, inesperat, sinó una construcció lenta, silent, pausada...que ha anat cobrint els racons de la ment. El cos sap, d'aquesta bandejada i està cansat, de fer de casa, d'executar una recerca sense sentit, sense ruta. A cops i estrebades, amb accions que en cada moment semblaven coherents, les millors. Ara ho sé, fugides i fugides endavant, com en una cursa d'obstacles en la que ha anat esquivant les tanques, per no troba-les, per no enfrontar-les. No han estat pas actes conscients, poc sabia de la seva estampida desesperada, creient, creient-se que no hi havia cap altre pas. Buscant, no estar sola, buscar tenir sentit per alguna cosa, per algú. Ara ho sé, ha venut l'ànima, el treball, la vida i la casa, en aquesta recerca en la que no ha trobat res, no ha trobat ningú. Els altres hi eren , no pas amb ella.
Relats i altres oratges de la Núria Mallol