Menesters és una paraula que deia molt sovint el meu padrí matern, el Miquel. El recordo com un home tranquil, poc parlador i de no entrar en conflicte si no calia. Tal com era la meva padrina, una dona de "rompe y rasga", pot ser es tractava més que res d'una estratègia de supervivència pacífica. Va morir quan jo tenia nou anys i amb ell va marxar la comprensió i acceptació incondicional de la meva manera de ser: despentinada, inquieta, xerraire i preguntona.
Va nèixer en una casa de pagesos i ell o va ser tota la vida. El seu pare era una home de fer la seva, pel que expliquen, podem dir que era "actiu". La mare era una dona pausada i molt de missa, al contrari d'ell. El matrimoni va tenir quatre fills : dos nois i dues noies. Per influència de la mare van estar ben relacionats amb el clergat i gràcies això es nois de la casa havien aprés a llegir i escriure a l'escola dels capellans. Una de les germanes es va fer monja i li van preparar una aixovar i va rebre un dot com si es casés. Al cap de poc d'ingressar la Barcelona, la seva ordre la va enviar a Andalussia, des d'on van notificar a la família que havia mort. Mai van saber on estava enterrada i per descomptat, on era el dot.
Quan el Miquel era jove, va començar la guerra de l'Àfrica i per edat, li va tocar anar al front. Un cop passat aquest primer procés de selecció, els nois encara se'n podien deslliurar o escurçar el temps de reclutament a canvi del pagament d'una determinada quantitat de diners a les autoritats locals. A casa del padri no va voler pagar, tot i que s'ho podien permetre. Mai hem pogut esbrinar perqué el seu pare va prendre aquesta decisió que abocava de manera gairebé segura al seu fill a la mort. Pocs nois van sobreviure a aquest enforntament, això pot ser ell no ho sabia encara. Gràcies a que sabia llegir i escriure, el padrí va acabar destinat a infermeria i a fer altres feines diverses, fet que va portar a que la seva relació amb els camps de batallà es limités a encendre les bengales a la nit per a que els seus companys hi poguessin veure. Va escriure un diari en dos petits quaderns que han esdevingut un tresor familar (que jo ja no tinc).
HI va estar cinc anys i la vida al poble havia anat fet el seu curs. Va buscar una noia per casar-se, la meva padrina , que era bastant més jove. A la seva joventut s'hi sumava un caràcter indomable però també fortalesa física guanyada a base d'hores al camp des de ben petita. Els tarannàs de la parella eren ben diferents però es complementaven molt bé. El padrí era de cantar a missa cada setmana i ella no posava els peus a l'esglèsia si no era per causa major.
Va morir en silenci mentre dormia al costat de la padrina,tota una al.legoria del seu pas pel món. Ella encara el va sobreviure uns quants anys i va marxar amb molta menys discreció que ell. La seva vitalitat la va fer agafar-se a la vida amb la ment perduda i el cos fort.
Al meu padrí el recordo no massa alt, amb els ulls blaus. Havia estat ros però jo ja el vaig conèixer amb els cabells blancs i la pell curtida pel sol del tros. Era silenciós, de pocs escarafalls i crec que per això va morir en silenci. Em feia gràcia quan li sentia emprar la parula menester: "he de fer un menester", "això ho guardaré, pot ser ho podrem menester". Ja llavors em sonava molt d'abans, però l'associo sempre al seu record.
Vagi aquí el meu petit, senzill, parcial , però sincer homenatge al meu padrí Miquel.
(Fotografia del fons familiar)
