Vam seure per prende un cafè, ens havíem trobat aprofitant que les dues teníem vacances. Mentre xerràvem, un altre client del bar ens va passar el diari del dia per si el volíem llegir. Conscients del privilegi que suposava que et passessin el diari a primera hora, li vam agrair amb un somriure i vam començar a fullejar-lo. Ens vam aturar danvant de la notícia de que s'investigarien els abusos sexuals comesos per membres de l'esglèsia. Jo en llegia fragments en veu alta sense mirar-la i anava fent comentaris sobre la contradicció aparent entre la condició eclesiàstica i el crim. La mava amiga no em contestava i en aixecar la vista, vaig veure que li havia canviat l'expressió. Llavors em va preguntar: tens pressa? I em va regalar aquest relat. Hi ha records que es queden amagats en un racó de la memòria. Els anys passen, no hi ha imatges clares, però si la sensació de que alguna cosa ens va passar. Era massa petita per saber trobar paraules, per construir aquesta història. No pots ni saber que aquell episodi que es repetirà al cap d'uns anys, quedava allí, inconclús, difòs i no interpretat. Un dia, al cap de molts anys, es desperta, arriba amb tanta claretad, que ara s, l'experimentes amb consciència. Costa acceptat, ho has llegit, has sentit parlar de casos, però no del teu. Primer va venir el què i al cap d'un temps, el qui. Llavors, saps, ja saps, entens i pots plorar per aquella nena que ja no ets.
La mare estava malalta, no pas de cos, era el seu esperit. Jo era petita, massa petita, Necessitava el que ella no tenia per mi. La família del pare va demanar a l'escola de les monges del poble si podia anar a classe encara queno em toqués per edat. Així la mare quedava dispensada de la meva cura i de la del meu germà, que era més gran, alhora. Elles ho van acceptar ja que en aquell moment teníem una certa posició social i al cap i a la fi, una quota més sempre era benvinguda. Els anys m'han ajudat a digerir que em traguessin de casa abans d'hora perquè la mare no em volia o no em podia cuidar. De fet es tractava d'una depressió, un terme modern per una malaltia que han patit moltes dones durant tots els temps després del naixement d'un fill. Ho entendria millor si la mare des de que ho puc recordar, no m'hagués repetit en moltes ocasions, que el moment de la meva concepció va ser traumàtic per ella i que no em va voler mai, només quan vaig néixer i em va veure tant bonica.
El cas és que vaig acabar al parvulari més petita que la resta i segurament plorant amb els mocs penjant pel nas. No recordo massa com era l'aula. La responsable era una pobra monja que jo ja veia anciana, desbordada i envoltada de parvulets. La resta de grups estaven a càrrec d'altres monges i alguna mestra jove contractada. Com en tota escola religiosa hi havia una capella, era bonica. I un responsable, el mosseèn rector del poble que a més a més, feia algunes classes. Una presència permanent a l'escola. Fins ara no he pogut recordar el seu nom i em va ajudar una recerca per internet, ja que ell forma part de la història del poble. Era de mitjana edat, geperut, de cos gran i cara rodona. Tenia algunes berrugues pel rostre i pel coll. Anava vestit amb una sotana negra rematada amb el típic coll blanc propi de la vestimenta dels capellans i sempre duia unes botes de muntanya amb cordons grossos i sola gruixuda. La biblia sempre a la ma.
La veritat és que jo era moguda i xerraire, devia ser enredona i la pobra monja un dia va esgotar el repertori de càstigs a la classe, en el que predominava posar-nos de cara a la paret. Em van aplicar la sanció màxima: anar al quartet fosc de sota l'escala. Va ser un mal tràngol, una sensació que es queda al cos, enganxada a la pell. El mossèn, no sé com va aparèixer, però recordo que quan vaig sortir ell era allí. No recordo la seqüencia dels fets massa clara, però si un moment en el que hi havi poca llum. Una ma es passejava per les meves calcetes blanques de cotó (la mare sempre em posava les calcetes d'aquell color), tocant la pell de sota i unes natges molsudetes. Després pujava per la meva esquena, resseguia el meu cosset i acabava tocant el meu pit. No tinc o no vull tenir clar, si va anar a parar als meus genitals. Unes mans massa grans per un cos tant petit. Tot ho acompanyava amb una veu suau que em deia: veus? no passa res perquè no et veig.
Al cap de molts anys vaig recordar primer l'escena incompleta i vencent els plors he pogut anar reconstruint tot el recorregut que va fer pel meu cos. Al principi no veia qui era, però ara jo ho sé perquè al cap d'alguns anys es va repetir un episodi semblant i així, revivint-lo li vaig posar cara. El primer pensament que et ve és que no pot ser, no et pot haver passat a tu, però plores quan jo recordes i quan ho expliques. Una invenció no fa tant de mal. Et sents indefensa, ultratjada. No et pots reconciliar amb el teu cos quan saps que l'han fet servir per un acte pervers. Costa enendre com es pot barrejar tanta brutícia amb un cos net, petit, innocent i verge.
Se suposava que estava en un entorn segur, que m'havien de protegir. A la mare l'he culpat per posar-me en aquesta situació, encara que sé que ella no ho haguès volgut mai per mi això. Em fa fàstig aquets home i hi estic enfadada perquè s'ha anat fent present al llarg de la meva vida, que alguna cosa estava malament en mi. Per què em va escollir? Pot ser perquè em van castigar i no era una bona nena? Ara sé que no, ell em va triar perquè em tenia a ma, perquè les circumstàncies ho van fer així. Perqquè ell era el predador en recerca de la seva presa. Aquest animal que s'alimentava d'allò prohibit, buscant plaer en la indenfensió.
Ara que s'estan investigant els abusos sexuals de l'esglèsia he pensat en buscar algú més que ho haguès patit, Tinc por de parlar, de que la resta callin, de que sigui una invenció de la meva ment perquè no pot ser que això t'hagi passat a tu.
El teu cos deixa de ser teu quan ha estat usat per una altra persona. En desconnectes i costa retrobar-se amb ell amb acceptació, No tinc perdó, però sé que ara ja sóc lliure i ell crema l'infern, aquell amb el que tant ens atemoria a les classes de religió.