Ella era incapaç de prendre cap decisió sense que algú altre li digués el que havia de fer. Per una banda, si que la feia una persona de poca personalitat, però per l'altra, la deslliurava de qualsevol responsabilitat. I així anava fent, sense responsabilitat però sense personalitat. Era de fet, una manera còmoda de viure però quelcom la neguitejava a les nits: encara semblava una nena petita i s'hauria de portar bé per tenir sempre contents a aquells que li donaven els consells. És millor tenir bona relació amb qui t'ha de dirigir la vida.
Una tarda, quan sortia del treball que havia agafat per opinió familiar, li va passar una cosa que revoltaria per sempre més aquell pensament absort en complaure. Esperava l'autobús sota la marquesina de vidre quan un cotxe va parar davant i la finestreta del costat del conductor es va abaixar. Una dona de mitjana edat, amb els cabells recollits i un rostre cuidat li va preguntar una adreça. Bucaven un gran centre comercial de la ciutat. Ella, que només hi anava amb autobús i acompanyada, els va poder donar indicacions imprecises, les que va poder. No sabia si el lloc era a prop o lluny, no sabia quin era el nom del carrer on estava, només recordava quins edificis hi havia a la vora: la benzinera, el supermercat i el restaurant de menjar ràpid. Tot i això, la senyora li va somriure mentre li donava les gràcies per la seva valuosa infomació. Quan el vehicle va marxar, es va quedar sorpresa, sobtada, no entenia que podia tenir de valuós tot allò que els havia dit. Aquella nit li va costar adormir-se perquè repassava una vegada i una altra la conversa sense trobar-li res de bo a la seva resposta. Aquestes rumiacions no la van abandonar durant uns quants dies.
Havien passat unes setmanes, tot seguia igual, però aquell pensament...La tarda havia costat de passar, la feina era segura però avorrida i a estones estressant. Estava cansada, ja s'havia fet de nit, els dies eren curts i l'autobús anava amb retard. Mirava la carretera sense fixar-se en res quan de sobte un cotxe es para davant seu. La finestreta del costat es va tornar a abaixar i la mateixa dona li va tornar a preguntar pel centre comercial. Aquesta vegada, la seva respostava ser precisa i detallada, havia anat consultant el trajecte al navegador del mòbil. La seva interlocutora va semblar contrariada davant de tanta concreció, però després va somriure donant-li les gràcies amablement per la seva valuosa informació.
De nou el desconcert: que havia passat?Tant si contestava una cosa com l'altra, tot estava bé. No hi estava acostumada, era estrany. La segona vegada, la dona semblava no haver escoltat el que esperava. De nou recreava la conversa mentalment a diari i no va ser fins al cap d'uns dies que va caure en que en el fet de que el mateix cotxe hagués parat dues vegades i hagués coincidit la pregunta. Va començar a sentir-se insegura quan esperava l'autobús. vigilava els vehicles que passaven per davant i respirava alleujada quan marcava el viatge a la tarja/abonament mensual econòmic. Els mesos passaren sense res de nou, ella seguia fent cas als consells de qui tenia més a prop, sense complicacions. De vegades calia prioritzar a qui fer cas i les indicacions podien ser contradictòries. Es va adonar de que sempre escoltava la proposta que li resultava més còmoda, ben acollida i que provinguès de qui tenia més autoritat sobre la resta d'opinants. El record de la dona del cotxe es va fer difús i els pensaments tornaven a la rutina: la por de decidir per ella mateixa i els avantatges de ser manejada pels altres. Sabia que havia de mesurar les seves respostes a canvi i ser submisa. A estones, un petit llamp passava pel seu pensament i recordava el succés: dues respostes eren igual de vàlides encara que contrariessin qui les escoltava.
En alguns moments pensava que pot ser s'ho havia imaginat tot i allò no havia passat de veritat. De sobte, alguna cosa va canviar: aquest dubte i rememorar l'episodi es feien cada vegada més freqüents i alguna tarda s'havia oblidat d'agafar l'autobús perquè caminava capficada fins a casa sense adonar-se per on passava. Van començar les mentides, tenia manat tornar amb transport públic per la seva seguretat, no volia conflictes ni retrets, així que enganyava ala família amb l'excusa de que havia de fer més hores. No van notar cap canvi en la seva actitud tot i que la veien més silenciosa i tancada en els seus pensaments. En consultar al cosí metge, aquest els va dir en to de broma que pot ser estava ennamorada. Això si que va causar un daltabaix familiar: qui devia ser aquest noi?Era de bona família?De que treballava? Totes aquestes tribulacions amagaven el neguit real del que aquesta situació els podia causar: perdre el control de la vida i del sou de la seva filla, neta i neboda, perquè en aquella casa hi vivien vàries generacions.
Li anaven preguntant per la feina, per les companyes...amb formules indirectes que buscaven trobar donant tombs, la causa d'aquesta actitud absent. Quan estaven prou cansats d'anar pel tort, anaven pel dret i li preguntaven directament si tenia un xicot. Ella ho negava sense entusiasme, no entenia que els havia agafat. Van canviar d'estratègia i van passar a la sobreprotecció màxima, als afalags i a l'aprovació efusiva de qualsevol acció que tingués a veure amb les seves indicacions. Li compraven regals i la portaven sovint a berenar a aquella granja que li agradava tant a menjar els pastissets de cabell d'àngel. Ella rebia aquestes atencions amb estranyesa però ho atribuïa a que s'havien fet grans més que a la seva pròpia actitud.
Els passejos fins a casa eren diaris i les seves rumiacions tant recurrents, que en algun moment les deixava per mirar el carrer: les botigues, la gent, els animals, els detalls de les cases, de les entrades...Va descobrir els sorolls, les veus i començava a estudiar els rostres mirant d'endevinar els pensaments i la vida de cadascú. Un dia el vidre d'un aparador li va retornar el seu reflex. No li va agradar, la cara era rodona i una mica grassoneta. La seguia un cos que ja es desdibuixava sota la roba que es notava estreta. Hi havia senyals de les primeres arrugues i els ulls semblaven amagats dins unes parpelles massa inflades. Va recordar que a les nits plorava i que de tant fer-ho, les parpelles ja no havien tornat mai més al seu lloc. I aquell dia va saber que era infeliç.
A casa no van notar, les estratègies continuaven sent les mateixes i augmentaven en freqüéncia i intensitat, arribant al ridícul i l'esperpent en algunes ocasions. No sabien que ella ja estava perduda per la causa. Al carrer havia descobert llocs pels que no havia passat mai i a poc a poc, cada dia una mica més, s'hi endinsava gaudint de cada nova descoberta, de les llums de les botigues i de les ombres que s'endevinaven dins de les vivendes. A estones s'imaginava vivint en algun d'aquells pisos tota sola amb el seu gat, decidint cada pas del seu dia a dia. De tant en tant, li venia al cap una pregunta: sabries portar la teva vida sola?Cada camí diferent la duia casa. Alguns dies era més llarg, altres passava sense mirar res i altres agafava senzillament una ruta paral.lela al seu camí habitual.