Aquella tarda havia caminat massa estona, estava cansada i va aseure en un banc al costat del passeig d'àrbres que serpentejava entre dos carrils de circulació. Anava mirant la gent i els vehicles que passaven, revisant els seus ocupants, jugant com sempre a endevinar vides. Un cotxe gris amb els vidres foscos va parar davant seu, la finestreta del darrere es va abaixar i la dona que en altres dues ocasions li havia demanat pel gran centre comercial, plantejava la mateixa pregunta. Ella no va saber que contestar, no li sortien les paraules i només podia mirar-la amb els ulls oberts. La seva interlocutora esperava pacientment una resposta que no arribava. Finalment li va donar les gràcies per la seva valuosa informació, li va somriure i el cotxe va marxar passeig avall. El va seguir amb la mirada, li queien llàgrimes que no podia aturar. Com pot estar bé el que no es diu?. En aquell banc es va sentir petita, perduda i impotent. Fes el que fes, estava bé, fins i tot el que no feia. En el camí que la tornava a casa hi trobava cada dia quelcom de nou, descobria la vida dels altres, no pas la seva. N'era l'observadora, però no havia de decidir res perquè estava acostumada a no fer-ho per buscar l'acceptació dels altres. Gairebé no li calien respostes, ja les hi donaven. Li pressuposaven una immaduresa que s'estenia al llarg de la seva vida sense canvis. Es va recordar de l'hora i va tenir un sobresalt. Caminava de pressa, les passes eren llargues i la respiració ràpida, així que va arribar sufocada a encarar-se amb els seus. La seva tardança havia desencadenat un drama i en contestar-los amb desgana que senzillament se li havia fet tard, la situació va experimentar un gir que no s'esperava. Les paraules amables es van canviar per retrets i amenaces. Les veus pujaven de to i l'anaven descrivint com una persona irresponsable, desagraïda i freda. Un canvi d'estratègia que la va agafar desprevinguda i només va poder reaccionar plorant i tancant-se a l'habitació. Li ressonava tot al cap i es repetia una i altra vegada el que havia sentit fins que es va acabar sentint culpable. Aquell vespre no va sortir a sopar, no tenia gana i tenia por de trobar-se'ls. Va poder dormir una estoneta fins que de matinada es va aixecar per anar al bany. Caminava de puntetes al passadís, atenta a qualsevol moviment en les habitacions. Escoltava com tots dormien profundament, com si res hagués passat. No entenia on quedava tot el patiment que li havien mostrat unes hores abans. La matinada li va donar la claretad necessària per veure que estava empresonada en la seva vida. Va entrar al cuina amb recel per esmorzar, però tot transcorria com si no haguès passat res. Es va relaxar en veure les seves torrades amb mantega i melmelada preparades en el seu lloc de la taula. Tots parlaven com si res i el seu to de veu era fins i tot més alegre de l'habitual. Ella va somriure i va fer el mateix que ells: actuar com si tots no li haguessin mostrat la seva cara més fosca. Es va vestir per anara al treball, seguint la mateixa rutina de cada dia fins a sortir de casa acomiadant-se fins al vespre.
Tot anava transcorrent com sempre: els passejos en tornar de la feina li anaven donant un alè de novetat. Quan es cansava de mirar al seu voltant, es submergia en pensaments que la portaven sempre a una mateixa sortida que va anar madurant fins arribar a convertir en el final natural al seu cicle. Calia polir els detalls fins tenir-ho tot ben lligat i aconseguir que ningú de casa s'adonés de quin era el seu objectiu.
El primer pas va ser demanar a la feina que li paguessin una part del sou en metal.lic. Curosament ho anava amagant a la seva cambra, a la terrassa, a les golfes...A casa va eplicar molt contrariada que li havien baixat temportalment el sou i tots van semblar creure en aquest argument per acceptar la baixada d'ingressos al compte familiar. De tota manera, ella havia generat prou estalvis per poder viure sense pressió econòmica. A continuació es va dedicar a pensar com obtenir els estalvis que es guardaven en un dipòsit compartit. Això era complicat, tot estava massa controlat,caldria anar de pressa. Sabia que la mare amagava diners pel seu compte a l'armari, havia anat observant en silenci els seus moviments i el camí dels diners quan entraven a casa. Aquetes maniobres l'anaven reconcilant amb ella mateixa, havien esdevingut un entreteniment, el seu secret.
El dia que havia decidit per al desenllaç va anar al banc de bon matí a buidar el compte familiar, sabia falsificar la resta de signatures i portava el document preparat. No va aconseguir endurs-s'ho tot perquè no li van posar fàcil però si una bona part, mentre explicava que es compraven un pis nou. Va posar els diners en una bossa de ma on ja duia els que havia anat guardant i els de l'amagatall de la mare. Caminava seriosa, amb seguretat, sense pressa cap al seu destí. Anava recorrent carrers que li eren coneguts pensant que pot ser des del banc ha havien trucat a casa i això la va fer somriure imaginant-se les corresdissses, les cares desencaixades, els plors...Va arribar al pont de pedra, hi passaven pocs cotxes a aquesta hora i alguns vianants que anaven distrets cap a la feina. El riu a baix, corria ample i fosc, era primavera i el desgel havia augmentat el cabdal. Va pensar en totes les aigües que hauria recollit: la neu freda, els petits rierols de muntanya i les clavegueres que hi haurien desembocat. Tot plegat el feia com la vida mateixa, de puresa i de brutícia. Va respirar a fons, l'aire encara era fred. Atenta a que no passés ningú mentre es creuava la tira de bossa al pit, va pujar a la barana de pedra, ben be al mig del riu. Va mirar de somriure i mentre obria la bossa, es va llençar. Queia envoltada de bitllets i en xocar amb l'aigua es deixà anar. Els papers marxaven riu avall, s'enfonsaven en l'onada que havia deixat el seu impacte i alguns seguiren caient uns minuts més. Algú ho havia vist tot , n'hi hauria prou per a que busquessin el seu cos i es fes evident que havia marxat per sempre. Va ser la seva fugida, la seva venjança, el camí que havia trobat per ser lliure, ens agradi o no.
