Són davant una porta de fusta, segurament la de la casa on vivien i on hem viscut algunes generacions que els hem seguit. La primera impressió és la de ser dos ancians però no eren tant grans com ens sembla . La vida llavors era una altra cosa. El seu llenguatge corporal ens indica que tot i aparèixer junts a la foto, deuen estar molt lluny l'un de l'altre. Els miro i se m'escapa un somrire davant una confessió en forma d'imatge, dues persones adultes amb un posat que evidencia tantes coses... Interpreto que no devien tenir massa bona relació, ni rastre aparent d'amor i complicitat . Pot ser aquesta és la meva idea preconebuda i la vida d'aquest matrimoni no era bona ni dolenta, senzillament era així, una construcció en la que dues persones, dues identitats, estableixen un sistema en el que reprodueixen conductes apreses i les fan seves. Personalitats que s'han perdut en les rutines de cada dia, en la força i la duresa del treball, en la supervivència i el manteniment d'una família en la que han de perviure els bens materials, en la que cal conservar el guanyat i si pot ser, augmentar el patrimoni. Transmetent herències materials i emocionals.
Ella és menuda, porta una faldilla fins als turmells i una camisa botonada de màniga llarga posada per dins. Al cap un mocador lligat per davant. Se li veuen una mica els cabells que deu portar recollits. Una imatge gens diferent de la de la majoria de dones d'aquesta edat i època en entorns rurals. Era la mare de quatre fills vius, segurament n'hi va haver altres que van morir. Té els braços creuats, sembla que està enfadada o en postura defensiva. Els ulls i la boca encongits, en consonància amb els braços i defugint tot contacte amb la persona que té a la vora, encara que hi compartia el llit. És la cuidadora de fills, de pares ancians, qui fa el menjar per tots, qui renta sense rentadora i treballa al camp si cal.
Ell amb camisa i sobre camisa botonada gairebé fins al coll embotida per dins dels pantalons, que quedaven lligats per sota de la panxa. Al cap una gorra de roba amb visera per tapar el sol als ulls. És força més alt i voluminós que la seva dona. De cara rodona i plena té un posat desafiant o despectiu. Les mans a les butxaques i el rostre girat en sentit contrari d'on està ella. És el pare de tres fills vius i el proveïdor de la família, qui treballa al camp i qui probablement administra els diners. Fer d'home era un privilegi però també podia esdevenir una condemna, el fet de mantenir-se sord a allò que hom podia ser més enllà de la tradició.
La viva imatge de la felicitat conjugal, vaja. Em pregunto com devia ser la vida a casa, com es parlaven entre ells i com es normalitzaven les relacions d'aquesta mena perquè ningú esperava que a aquestes alçades quedés res de res del que els va unir. Res per amagar, res calia per presentar-se millor davant de l'altre. Els matrimonis podien ser transaccions comercials. Els membres de la família haurien de servir a la causa comuna. No recordo el que em van explicar sobre aquesta parella, com va ser que es van casar, no se si va ser voluntari o un acord com tants altres es feien.
Imagino aquesta parella a la casa familiar amb fills, pares majors, germans solters... sense tele ni wiffi. Res per entretindre's, res per defugir-se. La intimitat devia ser una gesta impossible en una casa amb tanta gent i amb tant vida en comú. Relacions, maneres de fer que passaven d'una generació a l'altra. No hi havia libres d'autoajuda, ni tampoc Paulo Cohelo, aparentment cap consciència de que la vida podia ser d'una altra manera, que es podia i calia exercir el dret a escollir. Cada pas guanyat devia ser una petita guerra. Gent anònima amb vides per explicar, aparentment sense interès, avorrides, rutinàries, però atentes al de fóra que d'una manera o altra, irremeiablement, les havia de canviar.
I pressuposo , interpreto veient aquesta imatge, totes aquestes coses, però jo no hi era, no sóc ells i no sé res del que passava en realitat. El que a mi em pot semblar greu o incomprensible pot ser era acceptat com el decurs del dia i la nit o el pas de les estacions. Ara bé, hi ha hagut canvis, molts canvis en la vida de les dones i en la manera de fer al mon rural i agraeixo a aquesta dona de braços creuats i rostre emmurriat el que devia guanyar en petits però ferms passos. Segurament no es va creure tot el que marcava la tradició i aquesta heretgia va anar passant als/les descendents amagada entre el que era "normatiu". Pot ser no era tant petita com aparenta a la fotografia.