Passa al contingut principal

El camí dels esbarzers.


  "No vagis al camí dels esbarzers¡"Aquesta ha estat la darrera cosa que ha dit la meva filla abans de marxar cap a casa seva. M'ha deixat asseguda mirant la novel.la. Ja hi porto massa estona a la butaca  em cansen aquestes històries de drames, jo no estic de drames ja. M'he aixecat per mirar per la finestra i el sol ja estava de baixa, segurament bufa una mica d'aire i caminar pot ser agradable. Penso en els esbarzers, les mores ja deuen estar madures. La setmana passada lluïen totes ben vermelles en les branques que sobresurten de les mates, com oferint-se als ocells i als insectes. Conec el seu cicle, forma part de mi, el pressento amb cada alenada de vent, en el vol dels ocells. Volen diferent quan van de collita de mores, només cal escoltar-los. 

Surto al carrer vigilant amunt i avall, no fos cas que em veguin les veïnes i ho xerrin. Enfilo cap a la sortida del poble i uns metres després de que s'acabin les cases, agafo el cami de terra que puja cap a la dreta . Cada dia em costa una mica més encara que hi ha poca pendent. Mentre avanço, es va fent més estret fins convertir-se en un corriol que queda envoltat d'esbarzers i alguns arbres de troncs llargs que creixen de pressa per deslliurar-se de tanta mata. Aquest lloc és com un niu que et recull en la seva ombra amagada de la vista dels predadors. Ja no hi ha massa insectes, ara és la meva. Veig unes mores negres i precioses en unes mates baixes, és estrany que encara hi siguin, que no se les hagi menjat cap animaló. He de baixar per un esgraó de terra. A poc a poc, Teresa, que si caus no podràs tornar. Abans hi arribava fent un salt, les meves cames eren més lleugeres. M'agafo al tronc d'un arbre que es va trencar durant la darrera ventada, ja conec el seu tacte. Va canviant, està més sec  i hi ronden unes formigues que van en filera amunt i avall. 

He arribar a baix, les puc collir i allí mateix me les menjo. M'agrada assaborir-les i anar filant records. Torno a ser la nena amb dues cues que salta pels marges buscant els fruits preciosos. Eren nous cada any, com nosaltres. Sento els crits dels altres nens, el mal que em feien els genolls pelats, les punxades dels esbarzers. Ens posavem per tot arreu i no els agradava que ens acostessim massa. El cicle de les mores és constant, no pas com la meva vida que s'ha endut tot el que volia ser, la força del meu cos ferm. Jo era una nena explorant, una noia que plorava per somnis que s'esfumaven, era l'amor, la descoberta, les llàgrimes de rebeldia i d'impotència. 

Me les empasso mentre m'eixugo una llàgrima. Els dono les gràcies per ser allí i recordar-me que he estat jove, rebel , forta i bonica. El tronc m'ajuda a pujar i passet a passet, vigilant les pedres, faig la baixada i torno al carrer. Em creuo amb una coneguda que no sembla sorpresa de trobar-me allí. Respiro alleujada i torno a la butaca. Ja fan una altra novel.la. M'han posat un canal on se'n pot veure una darrere l'altra. No menjo res abans d'anar a dormir perquè encara noto el gust de les mores. Demà al matí toca tornar al centre de dia. A veure si a la tarda em puc tornar a escapar al meu camí dels esbarzers. 


Entrades populars d'aquest blog

Pluja

Els paraigües només ens paren la pluja per damunt del cap, però se'ns mullen les cames, els peus, les sabates, la bossa... Ens creiem enganyosament coberts. Apareixen tolls al terra que trepitgem confoses entre totes les altres accions a les que ens obliga la pluja: aguantar el paraigües, patir el baf de les ulleres, esquivar els altres vianants... Posem els peus a l'aigua perquè ens hem parat ben bé al mig del bassal, no l'hem vist aparèixer en el nostre trajecte . Ens sobta l'esquitx del líquid amarat de terra.  Així és com la Maria va trepitjar el seu propi aigüerol, aquell que l'esperava inevitablement,  embolcallada per mar de persones que només van procurar  no esquitxar-se en  l'impacte dels peus d'ella sobre el terra amarat d'aigua embassada.  Se li va embrutar tota la part baixa del pantaló i notava la fredor dins de les sabates. Hauria de passar tot el dia amb aquella roba que s'aniria assecant amb el trànsit de les hores. Algunes peces que...

Secans

La llum del sol l'enlluernà quan sortí del camí arbrat i s'abocà a les grans planes de terra groguenca i marró. Havien segat els cereals abans de l'estiu i la calor del sol de ponent ressecà la terra, que resistia l'envestida amb la seva escorça endurida per la manca d'aigua.  La tardor seria el temps de preparar-los per als conreus, però mentre, restaven allí, extensos llençols sobre els que caminar trepitjant les tiges que havien sobreviscut al pas de les màquines. La mirada es perdia confosa buscant-ne el final. Com en un desert, es pot perdre l'orientació i caminar desorientada entre paratges aparentment indistingibles. Per fortuna,  un petit bosquet marcava un límit i un punt d'orientació. Era un viatge en companyia dels ocells i dels petits animals que de ben segur espiaven des de les restes d'algun marge de rocs els seus moviments.  El sol escalfava encara i deixava que l'ombra del seu cos caigués sobre el terra per començar-ne una persecució ...

Una casa que perd la pell

El Sintet era un home de poques paraules i de poques accions . Vivia sol en una casa amb un gran pati a la part alta del poble. Tenia les persianes sempre baixades, com si dins no hi hagués cap moviment. La façana havia anat perdent el color i l'arrebossat de les parets queia en alguns trams, semblava que  li anessin traient la pell a poc a poc. Una porta gran de fusta era la frontera infranquejable. Dins només, el territori propi.  Feia molts anys, d'ençà que havia mort la seva dona, que ningú hi entrava. Només de tant en tant qui portava un electrodomèstic nou, el revisor del gas...Aquest fet generava rumors de tota mena sobre l'interior: que si vivia envoltat d'escombraries, que si havia cremat els mobles...Sortia a comprar al poble i sovint també marxava en el seu cotxe atrotinat  a la ciutat. No se l'havia vist mai pel bar, tampoc anava a  les reunions de l'agrupació de pagesos. Vivia en el que semblava un silenci permanent en aquella casa d'aparença ad...