El camí dels esbarzers.

  "No vagis al camí dels esbarzers¡"Aquesta ha estat la darrera cosa que ha dit la meva filla abans de marxar cap a casa seva. M'ha deixat asseguda mirant la novel.la. Ja hi porto massa estona a la butaca  em cansen aquestes històries de drames, jo no estic de drames ja. M'he aixecat per mirar per la finestra i el sol ja estava de baixa, segurament bufa una mica d'aire i caminar pot ser agradable. Penso en els esbarzers, les mores ja deuen estar madures. La setmana passada lluïen totes ben vermelles en les branques que sobresurten de les mates, com oferint-se als ocells i als insectes. Conec el seu cicle, forma part de mi, el pressento amb cada alenada de vent, en el vol dels ocells. Volen diferent quan van de collita de mores, només cal escoltar-los. 

Surto al carrer vigilant amunt i avall, no fos cas que em veguin les veïnes i ho xerrin. Enfilo cap a la sortida del poble i uns metres després de que s'acabin les cases, agafo el cami de terra que puja cap a la dreta . Cada dia em costa una mica més encara que hi ha poca pendent. Mentre avanço, es va fent més estret fins convertir-se en un corriol que queda envoltat d'esbarzers i alguns arbres de troncs llargs que creixen de pressa per deslliurar-se de tanta mata. Aquest lloc és com un niu que et recull en la seva ombra amagada de la vista dels predadors. Ja no hi ha massa insectes, ara és la meva. Veig unes mores negres i precioses en unes mates baixes, és estrany que encara hi siguin, que no se les hagi menjat cap animaló. He de baixar per un esgraó de terra. A poc a poc, Teresa, que si caus no podràs tornar. Abans hi arribava fent un salt, les meves cames eren més lleugeres. M'agafo al tronc d'un arbre que es va trencar durant la darrera ventada, ja conec el seu tacte. Va canviant, està més sec  i hi ronden unes formigues que van en filera amunt i avall. 

He arribar a baix, les puc collir i allí mateix me les menjo. M'agrada assaborir-les i anar filant records. Torno a ser la nena amb dues cues que salta pels marges buscant els fruits preciosos. Eren nous cada any, com nosaltres. Sento els crits dels altres nens, el mal que em feien els genolls pelats, les punxades dels esbarzers. Ens posavem per tot arreu i no els agradava que ens acostessim massa. El cicle de les mores és constant, no pas com la meva vida que s'ha endut tot el que volia ser, la força del meu cos ferm. Jo era una nena explorant, una noia que plorava per somnis que s'esfumaven, era l'amor, la descoberta, les llàgrimes de rebeldia i d'impotència. 

Me les empasso mentre m'eixugo una llàgrima. Els dono les gràcies per ser allí i recordar-me que he estat jove, rebel , forta i bonica. El tronc m'ajuda a pujar i passet a passet, vigilant les pedres, faig la baixada i torno al carrer. Em creuo amb una coneguda que no sembla sorpresa de trobar-me allí. Respiro alleujada i torno a la butaca. Ja fan una altra novel.la. M'han posat un canal on se'n pot veure una darrere l'altra. No menjo res abans d'anar a dormir perquè encara noto el gust de les mores. Demà al matí toca tornar al centre de dia. A veure si a la tarda em puc tornar a escapar al meu camí dels esbarzers.