Les dones i la pedra

Entrevistes a les escultores Núria Carreras, Ingrid Tost i Emma regada, participants en  la segona edició de Maldant la Pedra. 

https://maldantlapedra.cat/

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Emma Regada, Núria Carreras,
Ingrid Tost, detall

  

Núria Mallol. 

Fotografia: Michell Rivas Canals SVC.

https://vimeo.com/506450181;https://www.instagram.com/guajirixnay/

Maldà és un micropoble de la comarca de l'Urgell, Lleida, que com molts altres, viu la pèrdua de població i el creixement de la mitjana d'edat dels seus habitants. Es busquen recursos i s'exploren iniciatives per poder esquivar el que semblaria inevitable: cases buides i carrers en silenci. De moment hi ha escola i un bar, dos indicatius de  que el poble encara batega. El món rural ha de lluitar a més a més contra estereotips: no és un indret idíl·lic, però tampoc  un desert cultural. I aquí és on entren iniciatives com la que esmentem, que tenen un valor, cultural, artístic i simbòlic. L'entorn és abundant en pedra, només cal veure els edificis  i els turons dels voltants. En termes moderns podríem parlar de construcció km 0.  Sant Joan de Maldanell és una de les ermites del seu terme. S'hi arriba per una pista que serpenteja pel voltant d'un turó. A dalt hi trobem la petita església, reconstruïda al segle XX.  Hi ha molt bones vistes i m'expliquen que és una excel·lent talaia per  gaudir de les postes de sol.  La pujada ja de per si és un passeig bonic i com tot en aquesta vida, com més puges, millor ho veus tot.  Des de fa dos anys, en aquest camí s'hi porta a terme un certamen artístic: Maldant la pedra. Un grup d'escultores i escultors treballa durant una setmana del mes de juny creant peces amb aquest material que es deixen exposades permanentment allí on s'han fet. 

Quan vaig llegir en que consistia aquesta activitat, reconec que en trobar la paraula escultors,  vaig pensar en homes. Si senyor, això de treballar la pedra és una feina dura, cal força i pel que em semblava a mi,  requereix de qualitats masculines. En veure les fotos començo a observar que també hi havia noies, amb radials, maces i cisells, exposades al sol, al vent, empolsades i concentrades en la feina. Se'm va escapar un somriure, un altre cop els meus prejudicis queien en picat, ara, pel pendent de l'ermita de Sant Joan de Maldanell . I per això vaig sentir curiositat per saber que tenen  a dir elles  sobre el seu lloc en aquesta disciplina.  Els he preguntat per la seva feina, per quins són els seus obstacles per crear, exposar i vendre. Ja que el certamen de Maldant la pedra es duu a terme en un entorn rural que lluita contra el despoblament, he volgut fer referències a l'ecofeminisme, que em sembla fonamental en el canvi dels espais públics i privats i que pot marcar una important inflexió en la reconstrucció rural. Per una altra banda, no tot val per a que no morin els pobles, s'ha de treballar des del respecte a l'entorn i a l'ecosistema. En  tots els àmbits cal repensar la nostra relació amb els recursos naturals i amb la terra. L'ecoart és un model que crec que s'acosta molt a la manera de fer de Maldant la pedra. He formulat les mateixes preguntes a les tres escultores i el resultat em sembla un collage, una composició de veus que es complementen.  Les seves obres ens parlen de talent, treball, enginy, força i perseverança. 

Per acabar, crec que la riquesa del camí es conforma amb l'aportació dels homes i les dones que han treballat per oferir-nos un espai expositiu gratuït, on es respira bon aire i es pot fruir del paisatge. Amb això vull dir, que aquestes entrevistes volen fer sentir les veus de les dones, sense menystenir el treball de tots els seus companys escultors. 

Emma Regada https://www.emmaregada.com/

✔ A l'hora de plantejar el teu treball escultòric, hi va haver obstacles interiors sobre el tipus de material, la necessitat de fer força, recursos...?

Núria Carreras. La  veritat és que la primera vegada que vaig treballar la pedra ,va ser fa 15 anys, va ser una barreja d'emoció fortíssima (per fi tallava en pedra) al costat d'una gran frustració de no saber-ho fer com les meves expectatives em demanaven. La meva  falta de coneixement i d'una persona que sàpigues prou per guiar-me, va fer que m'esforcés física i mentalment més del que calia. Però desprès vaig tenir la gran sort de trobar una mestra de pedra i vaig veure que calen uns coneixements de tècnica, si, però també manya i col·locació corporal més que no pas força bruta.

Ingrid Tost. Al principi jo mateixa, tot i tenir moltes ganes de participar a Maldant la pedra, tenia dubtes perquè no havia fet mai una obra tant gran: Vaig apostar per practicar a casa meva, a estones lliures i caps de setmana amb una pedra de similars característiques, per saber amb quines dificultats em podia trobar. Això em va tranquil·litzar una mica perquè vaig veure que jo podia fer, tot i que vaig comptar amb l'ajut de la meva parella a l'hora de moure la pedra i fer els trasllats. És important saber els nostres límits i demanar ajut quan ens cal.

Emma Regada. Doncs si. Si que en va haver perquè jo havia treballat la pedra però  mai en gran format. A més més estic operada de l'esquena i de vegades això m'és un impediment a l'hora de moure els materials. Justament per aquest inconvenient, vaig buscar adaptacions per poder   fer l'escultura:  enlloc d'agafar una pedra grossa vaig escollir-ne sis de diferents mides. Jo les anava agrupant fins  fer dos tòtems que fan metre vuitanta per aconseguir finalment fer una peça gran. Si és una pedra molt gran, l'has d'agafar, has de controlar les màquines  i per això, per la meva esquena miro de vigilar  en el moment que treballo. 

✔Parlem ara dels obstacles externs. Heu trobat entrebancs per poder treballar amb aquest material pel fet de ser una dona a l'hora de rebre encàrrecs, reconeixement en la participació en certàmens...?

Núria Carreras. Antigament, sense maquinària elèctrica, potser hi havia més part de raó en aquest sentit. La diferència en la força física era un handicap extra. Però ara priva més el coneixement de les tècniques i eines que fem servir tots, homes i dones. I respecte a l'hora de moure una peça, cal més manya que força. Mantenir una bona postura per no fer-se mal, és essencial per a tots i totes. 

En relació  a la participació femenina en encàrrecs, certàmens, reconeixements, etc..crec  que encara hi ha molta disfunció i que a l'hora d'escollir, es pensa més en els escultors homes que en escultores dones. Pot ser perquè són generalment els homes els encarregats de fer la selecció? Pot ser.

Ingrid Tost. És el primer certamen en el que participo, fa poc que he començat a treballar amb pedra. Segurament he tingut la sort de començar en un moment en el que els paradigmes envers les dones ha van canviant, tot i que per comentaris de companyes que fa més temps que s'hi dediquen, hi ha encara bastants prejudicis. A Maldà, la veritat és que al contrari, érem més dones i busquen sempre que hi siguin presents en cada edició. 

Emma Regada. Hi ha una part positiva i una part negativa. La part negativa és que realment a l'hora de fer encàrrecs, normalment la gent confia encara malauradament, en que pot ser la qualitat serà més bona la d'un home, que tindrà més destresa, que podrà fer-ho  més ràpidament . De vegades, en un simposi , quan volen fer alguna cosa més definida, busquen quelcom més espectacular, sembla que dóna més confiança que ho faci un home. Però per altra banda, com que som tan poques dones i realment tenim més poques oportunitats, és cert, que en simpòsiums  quan  et presentes és més fàcil que  t'agafin perquè bé, allí li donen valor- Llavors les poques dones que ens presentem , intenten agafar-nos per això, per demostrar que hi ha una part mixta, però el que no mola, és que ens agafen per mostrar que hi ha una part mixta, no perquè el nostre treball estigui valorat o que es confiï realment en que les dones també tenim les habilitats. De vegades, escolta, jo no puc agafar una radial que em pesi tants quilos amb un disc gran i fer el desgast en deu minuts, però pot ser tinc altres habilitats perquè en canvi ,en fer els detalls finals , jo sóc més ràpida i ho puc compensar d'una altra manera, Cadascú, utilitza la força i la lògica per poder donar el  mateix valor i estar en la mateixa balança. 

Núria Carreras  https://www.instagram.com/nurcarrerasescultura/

✔Cultura: Les obres resten exposades i són accessibles a tothom que s'hi vulgui acostar. Com veieu que això pot fer pensar en el paper de les dones en la cultura, en la vida i en la reconstrucció del món rural?

Núria Carreras. Penso que és motivador, sobretot de cara a les noies i joves que les visiten, Apareix la idea de que les dones formen part igualitària de tot, i que podem fer les coses tant bé com ells. Les mateixes coses amb diferents solucions, Diferents perquè el pensament és diferent, però igual de bé. 

Ingrid Tost. Em sembla fantàstic que hi hagi aquestes iniciatives per acostar l'art a les zones rurals que sempre són les oblidades en tot i en l'art de manera notòria. Que l'obra sigui a la natura i accessible a la gent és un plus. 

Emma Regada. El que més em va agradar d'aquest simposi és el fet de poder sortir de la quotidianitat de treballar al taller o d'exposar en galeria. Justament és sortir d'aquesta zona de confort i estar treballant en un espai que bé, t'has d'adaptar  als mitjans que tinguis allà, al temps, a les  seves inclemències i al que sigui. I després com a galeria, el fet de que sigui oberta a tothom , de que estigui en un espai d'importància històrica, paisatgística i rural, doncs per mi té molt valor. Em fa  il·lusió tenir una peça que,  com formula la pregunta, pugui representar, doncs una història, que marqui una petjada en aquest paisatge i  s'uneix la part cultural, rural, històrica. El paper de  la dona, a més a més, a poc a poc va canviant. 

Ingrid Tost   https://www.artsingridtost.com/

✔ La hisòria i la construcció de l'espai: Creus que això pot ajudar a una inflexió per reforçar i visibilitzar la presència de la dona en la preservació del paisatge, tant rural com urbà?

Núria Carreras. Absolutament

Ingrid Tost Si. De fet crec que ja s'està fent. Abans d'entrar en aquest món, no tenia ni idea de que  hi havia tantes dones escultores que es dediquen a la pedra, em va sorprendre. De fet, ben segur que som minoria de manera clara, però a poc, obrint-nos pas i donant-nos a conèixer arreu del món. Segueixo a una bona quantitat d'escultores de pedra a les xarxes, però la majoria són de fora de Catalunya o Espanya. Tinc la sensació de que a altres països, com els nòrdics o a  Amèrica, està més normalitzat. 

Emma Regada.   En la història la majoria de les obres van lligades als homes, al fet de la casa, de les construccions, etc.. Aleshores per mi és important aquest canvi , que cada cop hi hagi més construccions a nivell públic i a nivell paisatgístic de dones , que puguem deixar la nostra petjada en la història cultural i rural. 

 ✔El fet de treballar la pedra, un material que no ha de patir cap altra modificació que no sigui física, ens pot ensenyar el camí cap a un tipus d'art més respectuós amb l'entorn? 

Núria Carreras. No ho havia pensat, però és evident que si, Que no deixem cap residu artificial. M'agrada molt aquesta visió.

Ingrid Tost. Crec que si. A part, a mi em connecta amb la natura treballar amb la pedra, ja que ho faig de manera molt artesanal, és molt vivificant. Tot i que també faig ús d'eines elèctriques perquè ajuden a realitzar l'obra més ràpidament, fer-ho de manera manual quan no hi ha pressa, o els acabats, per mi és molt gratificant el compàs, el ritme de la maceta picant al cisell sobre la pedra, em connecta amb l'ara. 

Emma Regada. Jo  justament  que trobo que no és només la pedra.. Jo treballo amb tres materials, principalment el ferro i després la pedra i la fusta. Aleshores, trobo que qualsevol dels materials que surten de la terra, com podria ser també la ceràmica, són materials que en els que es pot aprofitar el material de la terra  i construir alguna cosa. Simplement és crear nova matèria amb la matèria  existent. És com un reciclatge d'aquest material que no malmet l'entorn i que perdura, però també ho fa  d'una manera una mica efímera perquè vulguis o no, la fusta s'acabarà gastant  abans que la pedra, el ferro s'oxidarà i la pedra, amb el sol, amb el temps, de vegades doncs cau en llesques, es pot anar esquerdant... Però això ho farà l'escultura i ho farà qualsevol pedra  pròpia de la muntanya. És bonic que aquests materials segueixin integrats dins la natura. 

✔Com podem relacionar la perdurabilitat del material amb al perdurabilitat de les obres i les creacions?

Núria Carreras. A mi m'agrada pensar que elles em perviuran centenars d'anys, quan jo no hi sigui. I que si al llarg de les generacions futures, ningú les valora ja, s'abandonaran i seran de nou retornades a la natura d'on van sorgir. Reciclatge evolutiu, podríem dir.

Ingrid Tost. La pedra és un material molt perdurable amb el temps de per si, però amb una petita intervenció, amb productes adequats, pot perdurar molt més temps en el mateix estat, fent que el desgast natural sigui mínim.  Quan no s'apliquen productes amb aquesta finalitat, també té un toc interessant, sobretot si la peça ha d'estar a la natura, ja que va seguint el seu procés de desgast i d'erosió natural i la  integració a la natura és més evident.

Emma Regada. La millor manera són els catàlegs. Està clar que l'escultura en si, en el seu propi lloc ja té un valor important, com he comentat anteriorment. Amb el temps anirà canviant i per poder mantenir el valor de la peça inicial, la seva història ... Fins i tot amb el temps, aquesta peça es pot acabar trencant. Per poder mantenir una mica la perdurabilitat i la memòria d'aquesta creació , són molt importants els catàlegs, guardar l'obra, la història d'aquesta obra i una mica també la història de l'artista creador/a. És important. Hi ha moltes obres repartides arreu del món que no estan ni catalogades , no se sap de qui són i aleshores aquí és quan es perd aquesta memòria. 

✔Quin pot ser el paper de l'escultura en pedra en l'urbanisme, la gestió dels recursos naturals i la gestió del territori. 

Núria Carreras. Doncs no ho sabria dir, però no se m'acudeix material més accessible, resistent i respectuós que l'obra en pedra? I a tu?

Ingrid Tost. Crec que és fonamental apostar pels productes naturals i cada cop més, prescindir dels materials provinents del petroli. Demostrada està la perdurabilitat de la pedra i al llarg dels anys, quan encara podem apreciar escultures i construccions fetes fa milers d'anys amb pedra. 

Emma Regada.  Cada regió té  les seves pròpies pedres. Jo sóc d'Andorra i allí  el que més destaca és el granit i la pissarra. A l'Aragó i podem parlar de l'alabastre per exemple o del calatorao. Integrar-les en l'urbanisme, trobo que és una manera també de donar a conèixer les pedres pròpies del lloc, sorprendre. Quan tu obres una pedra abrupta, per mi, aquesta és la bellesa  i la màgia de la pedra, el treballar-la , el polir-la , el donar-li forma . Apareixen  les vetes, els colors...són realment precioses, guarden una màgia a dins que...Li has de treure aquesta pell de fóra de la pedra per descobrir  la seva  pell tan fina que hi ha interiorment .  En la part urbanística, és un material que perdura molt més que els altres, que permet  treballar  ja sigui amb formes mes abstractes, més realistes o fins i tot, mantenint la pròpia pedra natural i jugant amb altres elements, unint-la a ferro, etc...

✔Us sembla que la vostra tasca pot ajudar a recuperar les veus de les dones que han participat en construccions urbanes i rurals?

Núria Carreras. Doncs si els que decideixen ens donen l'oportunitat, penso que si, I molt. 

Ingrid Tost. Penso que si, tot i que  ho desconec, però diria que és difícil saber i recuperar la memòria històrica d'aquestes dones, ja que no acostumen a aparèixer enlloc, ni està documentat. Estaria molt bé si fos possible. 

Emma Regada. Si. Crec que hem seguir lluitant per això, per a que es doni a conèixer que hi ha moltes dones escultores i que tenim les habilitats i les possibilitats. Les mateixes que té un home per  poder crear amb una qualitat excel·lent. Cal anar acostumant al públic a que una dona pot estar treballant amb una radial, pot estar amb una moto serra, o embrutar-se d'oli, de greix , de fang, No importa el gènere sinó la creativitat i que les habilitats  les podem tenir tots i totes  a través del treball, la exigència i la pràctica.  Un cop  haguem educat en que la dona està present en el món cultural, cal que torni a sorgir aquest interès per aquests obres oblidades per  tabús, dictadures o falta de valoració de la dona. Hem de tornar a recuperar aquesta pèrdua d'informació tant gran que tenim, tant a nivell cultural, urbanística, rural i de la pròpia feina del dia a dia de la dona. Realçar-la i fer-la viva, ja que durant tants anys ha estat amagada, doncs, ja crec que és el moment de que les dones ens posem a picar pedra, mai més ben dit, i fer realçar tota aquesta història. 

Les imatges i textos d'aquest article no es poden utilitzar sense citar-ne autors/es i procedència