La silvestre

  Després de picar a la porta, em semblava sentir les teves passes lentes i mesurades adreçant-se cap a l'espiell. Em movia enrere per poder abastar la façana de la casa i observar el moviment de les cortines. Sé que m'hauries pogut veure des de darrere de les persianes de corda que permeten observar resguardat de les mirades. De tota manera em vaig quedar allí, al davant,  pendent de qualsevol canvi que m'indiquès la teva presència. He anat dient a amics i coneguts que sé que t'ho faran arribar, com n'estic de penedida. No era intencionat, em va sortir així. Ho recordo bé, de seguida em vaig adonar del canvi en el teu rostre, els ulls se t'apagaren i la rialla que havies lluit fins llavors, s'esborrà. De sobte tot era pesant i fosc, l'aire es carregà de rancúnia, no em miraves, no em parlaves i procuraves no caminar al meu costat. Jo m'anava fent petita, a cada pas, un centímetre menys. L''estómac era un nus que em pressionava tot el cos i...

La roïndat voleia per damunt de les cases i els carrers, afanyosa per trobar una llar on cobejar-se. No pot  viure sense un cos que haurà de ser el mitjà per manifestar-se. A les nits quan la gent s'empara sota el seu sostre, els observa per les escletxes de les parets, per les petites obertures de persianes i finestres. Sense la llum de dia, refugiats de les mirades alienes, es mostren com són, cauen cuirasses i deixen entreveure les seves misèries. Recullen tot el que durant el dia han viscut i li donen una identitat, alguns ho enrosquen  tant endins que els posseeix.  Una bona captura ha de ser curosament escollida, només pot fer niu en carcasses i ments prou adobades per acollir-la. Atalaia pensaments i només on hi ha hagut patiment i injúries s'atura per voleiar la persona que els custòdia. Cal veure que en fa, com es posen dins totes les afrontes i injustícies, com de malmesos estan aquell cos i aquella ànima i com transiten tot plegat. Cal un estat de rancúnia, sol...

La llum del sol l'enlluernà quan sortí del camí arbrat i s'abocà a les grans planes de terra groguenca i marró. Havien segat els cereals abans de l'estiu i la calor del sol de ponent ressecà la terra, que resistia l'envestida amb la seva escorça endurida per la manca d'aigua.  La tardor seria el temps de preparar-los per als conreus, però mentre, restaven allí, extensos llençols sobre els que caminar trepitjant les tiges que havien sobreviscut al pas de les màquines. La mirada es perdia confosa buscant-ne el final. Com en un desert, es pot perdre l'orientació i caminar desorientada entre paratges aparentment indistingibles. Per fortuna,  un petit bosquet marcava un límit i un punt d'orientació. Era un viatge en companyia dels ocells i dels petits animals que de ben segur espiaven des de les restes d'algun marge de rocs els seus moviments.  El sol escalfava encara i deixava que l'ombra del seu cos caigués sobre el terra per començar-ne una persecució ...

Els paraigües només ens paren la pluja per damunt del cap, però se'ns mullen les cames, els peus, les sabates, la bossa... Ens creiem enganyosament coberts. Apareixen tolls al terra que trepitgem confoses entre totes les altres accions a les que ens obliga la pluja: aguantar el paraigües, patir el baf de les ulleres, esquivar els altres vianants... Posem els peus a l'aigua perquè ens hem parat ben bé al mig del bassal, no l'hem vist aparèixer en el nostre trajecte . Ens sobta l'esquitx del líquid amarat de terra.  Així és com la Maria va trepitjar el seu propi aigüerol, aquell que l'esperava inevitablement,  embolcallada per mar de persones que només van procurar  no esquitxar-se en  l'impacte dels peus d'ella sobre el terra amarat d'aigua embassada.  Se li va embrutar tota la part baixa del pantaló i notava la fredor dins de les sabates. Hauria de passar tot el dia amb aquella roba que s'aniria assecant amb el trànsit de les hores. Algunes peces que...

La Mitjana. Lleida. Núria Mallol La motxilla estava preparada des de la nit anterior, però la va voler revisar. Als vespres estava cansada i solia oblidar coses, així sempre que podia aprofitava les primeres hores del dia per pensar amb claredat. Calia sortir preparada, el temps podia ser canviant i havia de dur alguna peça impermeable. Els entrepans, l'aigua, el ganivet plegable, bateria per al mòbil, una llanterna... Hi eren tots els "per si de cas". Va conduir fins a l'entrada del bosc i en un espaí de terreny sense vegetació al  del camí aparcà el cotxe. Encara no havia arribat ningú més, no era estrany, el dia tot just clarejava.  Va enfilar el sender cobert de fulles marrons, que s`anaven descomponent sobre la terra banyades per la humitat del matí. Esmorteïen el soroll de les seves petjades que marcaven una música, un ritme constant i monòton trencat de tant el tant pel cruixit d'una branqueta. El soroll de vent es filtrava entre els arbres i un aire fred l...

 Eren les dues, havia acabat de dinar i la mandra la vencia. Es va estirar al sofà i, com sempre, mirava el mòbil. Anava passant per les xarxes socials, de l'una a l'altra, alternant balls, gags còmics i consells estètics, amb noticies.  Obria aquells enllaços que li cridaven l'atenció i llegia i llegia textos que en resum no acabaven dient res, explicant el que ja s'havia dit cent cops i especulant amb el que podria ser, manipulant expressions....Vaja, un recull de poca cosa que  l'entretenia. Se sentia incapaç de treure profit d'aquell diumenge a la tarda. Un més de tants espais de temps en els que no tenia força, no es podia recompondre després d'una relació i d'una ruptura que l'havien desfet en trossets petits que vagaven sense trobar-se.   Al peu d'una de les pàgines d'un diari local hi havia un llistat de successos recents. Es va sobresaltar  en veure que es parlava del bar de la seva antiga parella. Un veí havia avisat a la policia de...

  La Julieta era una dona curiosa, molt curiosa. No era només per la seva vestimenta, també per la seva manera de ser i d'actuar. Li agradava la roba de colors vius: rosa, groc, verd...Combinava camises i pantalons bigarrats i estampats sense cap mena de criteri aparent. El resultat era una composició en el que no encaixava res però resultava curiosament harmoniosa. Tot l'any es vestia amb unes sabates obertes per darrere, una mena d'esclops amb els talons desgastats  per la banda de fóra del peu, tal i com era la seva petjada. A l'hivern duia uns mitjons gruixuts que com la resta de la roba semblaven pensats per donar més desordre al conjunt. Tenia els  cabells blancs, havien anat emblanquint al seu aire, ara en un costat, ara en un altre. Sempre els portava nets i pentinats amb un desordre bell.  El seu rostre era jove, sempre ho havia estat. Els anys passaven i li anaven donant una maduresa que no la feien envellir , al contrari, semblava que sotmetia a un tractam...