La silvestre

  Camila s'havia quedat adormida estirada a la gespa, al costat del riu. Una clariana, obra humana, permetia arribar fins a la riba i poder trepitjar un petit prat ombradiu que es mantenia verd a l'estiu gràcies a les branques dels grans arbres que el voltaven. Aquell matí estrany havien enterrat la seva mare després de vetllar-la en una llarga agonia a l'hospital. Es barrejava el dol, la sensació de pèrdua, amb l'alleujament de desfer-se d'aquell pes que els lligava la cos moribund de la dona que els havia dut al món. Només en quedava això, la carn, la resta feia temps que havia marxat, com si un vent de tardor ho hagués anat escombrant a base de cops d'aire. El dinar familiar de després li acabà de consumir la poca energia que li quedava, però enlloc d'anar a casa decidí passejar una estona pel bosquet del costat de la riba. Gairebé no podia aixecar els peus de terra per caminar, li pesaven. La llum del sol que es volia amagar li feia plorar els ulls,...

Pujo les escales cap al segon pis de la casa. No estan renovades com les que van del carrer a la planta principal, són irregulars, de totxana basta amb una revora de fusta. S'ha fos la bombeta que hi ha al costat del Sant Antoni, allí, aguantant el nen en braços des de no se pas quant. El van posar en una una mena de capelleta enfonsada en la paret gruixuda de pedra, una mena de forat sense sortida. He de fer-me llum amb el mòbil fins que la claror d'una finestra entreoberta em rep. Vaig obrint els porticons de l'habitació del davant i apujant les persianes de corda del balcó. La claror que entra fa aparèixer el llit parat de capçals i peus de fusta tornejada i cobert amb una vànova florida dels anys setanta, tot plegat, anacrònic. En un costat, el gran armari envernissat en color fosc que devien muntar allí mateix, sinó, no m'explico pas com li devien portar. La meitat de baix es una calaixera i la part té dues portes tancant l'espai per penjar roba. Calen unes e...

  Després de picar a la porta, em semblava sentir les teves passes lentes i mesurades adreçant-se cap a l'espiell. Em movia enrere per poder abastar la façana de la casa i observar el moviment de les cortines. Sé que m'hauries pogut veure des de darrere de les persianes de corda que permeten observar resguardat de les mirades. De tota manera em vaig quedar allí, al davant,  pendent de qualsevol canvi que m'indiquès la teva presència. He anat dient a amics i coneguts que sé que t'ho faran arribar, com n'estic de penedida. No era intencionat, em va sortir així. Ho recordo bé, de seguida em vaig adonar del canvi en el teu rostre, els ulls se t'apagaren i la rialla que havies lluit fins llavors, s'esborrà. De sobte tot era pesant i fosc, l'aire es carregà de rancúnia, no em miraves, no em parlaves i procuraves no caminar al meu costat. Jo m'anava fent petita, a cada pas, un centímetre menys. L''estómac era un nus que em pressionava tot el cos i...

La roïndat voleia per damunt de les cases i els carrers, afanyosa per trobar una llar on cobejar-se. No pot  viure sense un cos que haurà de ser el mitjà per manifestar-se. A les nits quan la gent s'empara sota el seu sostre, els observa per les escletxes de les parets, per les petites obertures de persianes i finestres. Sense la llum de dia, refugiats de les mirades alienes, es mostren com són, cauen cuirasses i deixen entreveure les seves misèries. Recullen tot el que durant el dia han viscut i li donen una identitat, alguns ho enrosquen  tant endins que els posseeix.  Una bona captura ha de ser curosament escollida, només pot fer niu en carcasses i ments prou adobades per acollir-la. Atalaia pensaments i només on hi ha hagut patiment i injúries s'atura per voleiar la persona que els custòdia. Cal veure que en fa, com es posen dins totes les afrontes i injustícies, com de malmesos estan aquell cos i aquella ànima i com transiten tot plegat. Cal un estat de rancúnia, sol...

La llum del sol l'enlluernà quan sortí del camí arbrat i s'abocà a les grans planes de terra groguenca i marró. Havien segat els cereals abans de l'estiu i la calor del sol de ponent ressecà la terra, que resistia l'envestida amb la seva escorça endurida per la manca d'aigua.  La tardor seria el temps de preparar-los per als conreus, però mentre, restaven allí, extensos llençols sobre els que caminar trepitjant les tiges que havien sobreviscut al pas de les màquines. La mirada es perdia confosa buscant-ne el final. Com en un desert, es pot perdre l'orientació i caminar desorientada entre paratges aparentment indistingibles. Per fortuna,  un petit bosquet marcava un límit i un punt d'orientació. Era un viatge en companyia dels ocells i dels petits animals que de ben segur espiaven des de les restes d'algun marge de rocs els seus moviments.  El sol escalfava encara i deixava que l'ombra del seu cos caigués sobre el terra per començar-ne una persecució ...

Els paraigües només ens paren la pluja per damunt del cap, però se'ns mullen les cames, els peus, les sabates, la bossa... Ens creiem enganyosament coberts. Apareixen tolls al terra que trepitgem confoses entre totes les altres accions a les que ens obliga la pluja: aguantar el paraigües, patir el baf de les ulleres, esquivar els altres vianants... Posem els peus a l'aigua perquè ens hem parat ben bé al mig del bassal, no l'hem vist aparèixer en el nostre trajecte . Ens sobta l'esquitx del líquid amarat de terra.  Així és com la Maria va trepitjar el seu propi aigüerol, aquell que l'esperava inevitablement,  embolcallada pel mar de persones que només van procurar  no esquitxar-se en  l'impacte dels peus d'ella sobre el terra amarat d'aigua embassada.  Se li va embrutar tota la part baixa del pantaló i notava la fredor dins de les sabates. Hauria de passar tot el dia amb aquella roba que s'aniria assecant amb el trànsit de les hores. Algunes peces que...

La Mitjana. Lleida. Núria Mallol La motxilla estava preparada des de la nit anterior, però la va voler revisar. Als vespres estava cansada i solia oblidar coses, així sempre que podia aprofitava les primeres hores del dia per pensar amb claredat. Calia sortir preparada, el temps podia ser canviant i havia de dur alguna peça impermeable. Els entrepans, l'aigua, el ganivet plegable, bateria per al mòbil, una llanterna... Hi eren tots els "per si de cas". Va conduir fins a l'entrada del bosc i en un espaí de terreny sense vegetació al  del camí aparcà el cotxe. Encara no havia arribat ningú més, no era estrany, el dia tot just clarejava.  Va enfilar el sender cobert de fulles marrons, que s`anaven descomponent sobre la terra banyades per la humitat del matí. Esmorteïen el soroll de les seves petjades que marcaven una música, un ritme constant i monòton trencat de tant el tant pel cruixit d'una branqueta. El soroll de vent es filtrava entre els arbres i un aire fred l...