La mel

 

Camila s'havia quedat adormida estirada a la gespa, al costat del riu.

Una clariana, obra humana, permetia arribar fins a la riba i poder trepitjar un petit prat ombradiu que es mantenia verd a l'estiu gràcies a les branques dels grans arbres que el voltaven.

Aquell matí estrany havien enterrat la seva mare després de vetllar-la en una llarga agonia a l'hospital. Es barrejava el dol, la sensació de pèrdua, amb l'alleujament de desfer-se d'aquell pes que els lligava la cos moribund de la dona que els havia dut al món. Només en quedava això, la carn, la resta feia temps que havia marxat, com si un vent de tardor ho hagués anat escombrant a base de cops d'aire.

El dinar familiar de després li acabà de consumir la poca energia que li quedava, però enlloc d'anar a casa decidí passejar una estona pel bosquet del costat de la riba. Gairebé no podia aixecar els peus de terra per caminar, li pesaven. La llum del sol que es volia amagar li feia plorar els ulls, tot i que la tarda ja estava avançada. Sabia que aquella hora trobaria poca gent.

Decidí seure al terra, en aquella clariana a prop del riu. A poc a poc el seu cos s'acostava del tot al terra fins acabar ajaguda mirant el cel, escoltant el corrent i els ocells. Aviat fosquejaria i no volia que se li fes de nit en aquell lloc. La son, però, la va guanyar i es quan es despertà ja era fosc. Pensà que per sort la llum de la lluna plena l'ajudaria a seguir el camí de tornada.

En aixecar-se s'adonà de que alguna cosa li penjava dels cabells, va pensar que devia ser una herba Posà la ma per apartar-la i s'adonà que no era una herba, era una corda. Provà d'estirar-la i en veure que no podia, mirà de buscar amb les dues mans el nus que la devia lligar als seus cabells. No pogué trobar cap punt per on aquella corda s'enganxava als cabells. La seguí confiant en que en un lloc o altre es devia acabar. Si calia se l'enduria fins a casa i allí veuria bé com estava enganxada. Temia que en arribar a l'extrem hi podria trobar quelcom desagradable, qui fa una cosa com aquesta al bosc? Tot i així, no li quedava altre remei que buscar l'inici. Amb les mans agafades a la sirga, guiada pel tacte, s'endinsava dins el bosquet per un sender que no havia vist mai. La llum de la lluna entre els arbres l'ajudava a veure-hi però sense poder albirar els autors dels cruixits de branques i frecs a les fulles que se sentien al seu voltant.

Arribà davant el tronc d'un gran arbre que tenia la corda enroscada, començà a donar-hi tombs per desfer aquella mena del cabdell. Havia anat recollint la corda mentre caminava, la duia als braços i li començava a pesar. Giravoltant amb aquell farcell, feia voltes i voltes sense aconseguir desfer el garbuix de l'arbre. Desanimada i impotent segué repenjada al tronc amb el cap entre les mans, la cara amarada de suor i llàgrimes. Unes veus se sentien entre les mates del davant i tornà a parar atenció a aquell entorn nocturn i silvestre.

Mirava de descobrir de qui eren. Era estrany, venien de la part baixa, pot ser era algú que estava al terra com ella. Les anava escoltant en diferents indrets al seu costat, com si els propietaris la voltessin.

-Ja t'ho he dit que ens hem passat, no veus que plora?

-Bé, pot ser una mica, una mica, una mica, una mica, una mica, una mica...

-Prou!

-Una mica, una mica, una mica, una mica...

-Cada dia estàs més boig!

-Ja parooooo

Al seu davant es plantaren una dona i un homenet d'un pam d'alçada. Tots dos eren grassonets, anaven vestits amb fulles seques i tiges d'herba, duien uns collars amb un penjoll de caragolina i al votant de la cintura, una tija lligada amb fragments de clasca de nou. Tenien les orelles punxegudes i unes galtes exageradament inflades mig amagaven uns ullets groguencs i brillants. La dona duia cabells llargs recollits en una llarga trena que li arribava fins als peus. Anaven descalços i malgrat tenir els braços i les cames curts s'havien mogut amb agilitat entre les herbes i les branques, pujant i baixant pels petis troncs, penjant-se quan calia de les mates per acabar plantats al seu davant.

-Demana perdó- li deia la dona al seu company amb els braços creuats davant del pit

-Perdó, perdó, perdó, perdó, perdó...

-Prou! Senyor doneu-me paciència!

L'home petitó callà i es quedaren tots tres mirant-se una estona. La Camila no podia ni parlar de l'ensurt, pensava que pot ser era dins un somni estrambòtic i fantàstic amb personatges de conte popular. Però allí estaven pujant-li per les cames fins als genolls, fins que els va tenir davant de la cara observant-la amb aquells ulls de gat de fit a fit. Li arribava una barreja d'olors de tota mena d'herbes.

-L'has triat muda!- xisclava l'homenet

- Està espantada. Així no la convencerem de que ens porti mel.

-Ens portaràs mel? La teva mare ahir ens va portat mel!

-La mare?- gosà a dir la Camila amb un fil de veu- ahir ja era morta.

Aquells dos essers petits es van llençar una mirada de complicitat i li van preguntar:

-Segur?

Com que segur? No podia ser de cap altra manera es deia ella.

-En fi, no està preparada- xiuxiuejà la dona.

-Necessitem mel!- xisclà ell-com ens curarem el constipats?

La Camila mogué el cap assentint, es comprometria a qualsevol cosa per sortir d'aquella situació i per no fer enfadar aquell parell que li havien lligat una herba infinita i malèvola als cabells. Després de mirar-se-la una estona més en silenci, van baixar de les seves cames i després d'acomiadar-se'n marxaren amagant-se amb agilitat entre les herbes. Se sentia una veu que s'allunyava.

-No ho sé, no ho sé, no ho sé, no ho sé..

Quan el so es perdé dins el bosc, a començava a clarejar i aquella corda havia caigut al terra convertint-se en un farcell de tija seca. No se sentia lligada a l'arbre i s'adonà de que es podia moure. Seguí el camí per retornar a la riba del riu. Cada cop que es girava el veia cobert d'herbes, arbustos i canyes. Desapareixia a mesura que caminava. Arribà a casa plena d'esgarrinxades, amb herbes enganxades a la roba i les soles de les sabates cobertes de fang. Es posà a la dutxa i mentre li queia l'aigua anava rememorant aquell episodi. No sabia distingir si era un somni, no podia ser altra cosa, no hi ha homenets i donetes corrent pel bosc de nit.

Durant uns dies no hi pensà, estava immersa en tots els tràmits que seguien a la mort de la mare, buidar-ne el pis, gestions al banc... Un dia, de cop, li vingué una llambregada i es recordà del que li havien demanat aquells personatges de conte irlandés. Pot ser dur la mel a aquell indret seria la manera de desfer-se d'aquelles imatges que cada nit la visitaven insistentment abans d'adormir-se i que es preguntava si no havien estat un somni. Comprà mel de qualitat, buscà el pot de vidre més petit possible, el que li semblà de la mida d'aquells dos petits “humans” i s'encaminà cap al bosquet. Localitzà de seguida el lloc on s'havia adormit i mirà de buscar el punt exacte per on havia entrat dins aquella nit. No va poder trobar-lo, havia desaparegut tot rastre del sender. Retornà al lloc d'inic i refent la història i els passos, va poder ubicar-lo aproximadament. Dins un cistellet petit que tenia record d'un bateig hi havia posat el potet de mel i dues avellanes torrades. El deixà allí i s'assegué una estona al terra, a una distància que li permetés veure si hi havia cap moviment i es disposà a esperar si passava alguna cosa. En passar les hores i en no veure cap activitat, amagà el cistell una mica més endins i se n'anà.

L'endemà, en sortir de la feina, com que encara s'hi veia decidí tornar al lloc per veure que havia passat amb la seva ofrena. Trobà el cistellet allà on l'havia deixat, amb el pot buid i sense les avellanes. Decidí que ho aniria fent sovint per comprovar que no havia estat casualitat. Dos o tres cops per setmana duia al lloc mel i alguna fruita petita per reomplit el cabasset. En tornar-hi trobava el recipient buid sempre i la fruita també desapareixia. A l'hivern se li feia més complicat perquè aviat es feia fosc i no podia fer-ho tant sovint com hauria volgut. Un dia en recollir al cistell, va veure que dins hi havia quelcom embolicat en una fulla gran. Era un paquet de regal amb un collar de caragol enfilat en una tija seca de la seva mida.

En les seves anades i tornades, amb molt de compte que no passés ningú, aprofitava per mirar d'albirar el camí que havia seguit aquella nit. Cada cop que provava d'entrar dins el bosc, la vegetació semblava espessir-se, tot i que havia mirat d'accedir-hi des de diferents angles, esdevenia un mur inexpugnable. Es veia la copa del gran arbre sobresortint enmig d'aquell garbuix de matolls, esbarzers i arbustos diversos.

Els regals de tornada es van fer freqüents, tant podia ser una branca tallada en forma de llança, com una fulla dibuixada pels solcs d'un cuc. Mantingué tota aquesta història en secret, entre altres coses perquè dubtava que fos real i pensava que igual tot aquell temps vetllant la mare li havien fet perdre la noció de la realitat i pot ser, se l'havia endut amb ella al seu món imaginari. En una capsa de cartró anava recollint tots els regals, que es deia que bé podien ser obra del vent o d'algun animal rosegador. No volia explicar l'inexplicable. El fet era, que el pot i el cistell apareixien buits.

Una tarda de primavera es plantà amb les viandes al lloc de sempre. Un cruixit la va fer parar en sec, pot ser ara si que eren els petits habitants que havia vist. Entre les mates, quelcom semblava moure's. Des de diferents bandes arribaven sons, escarritxs, remors de branques que xocaven i havia començat una mena de ventada que només movia la part baixa del bosc.

Aquells sorolls s'anaven concentrant al voltant del gran arbre i els cruixits es feren molt més intensos. El gruixut tronc prengué vida i sobre la seva escorça, desenes de fulles seques es movien amunt i avall, saltant de branca en branca com empeses per una corrent que no tenia direcció concreta, algunes formaven una rotllana que giravoltava cap a una i altra banda. Cada cop el moviment era més intens i contagiava els arbres del costat. La Camila no sabria dir quanta estona va durar. A poc a poc, aquella mena dansa perdé intensitat. Les fulles queien planejant o lliscaven pel tronc fins arribar a desaparèixer tot.

Ara si que havia begut oli, li havia marxat del tot l'enteniment. No podria dir res del que havia vist, acabaria en un psiquiàtric com a mínim. Una ombra que sortia d'entre les mates inexpugnables la va sorprendre, com les fulles es movia duta per una mena de brisa que la dugué fins al seu costat. Escoltà la veu de la mare: -ens agrada molt la mel.

Això ja era massa!. Semblava que tot allò inversemblant havia decidit visitar-la i l'havia dut a un estat de completa bogeria. De nou la va sorprendre la nit en aquell indret, asseguda al costat del camí amb el cap entre les mans. Vençuda, perduda, impotent.

Va notar unes pessigolles a l'esquena que es movien fins arribar al costat de l'orella dreta:

-No estàs boja. Els bojos són els altres. Algunes ments quan ens perdem, aquí trobem casa.

I després, silenci.

Els ocells nocturns començaven l'horari de treball i la lluna, com la primera nit, li feu llum per seguir el camí de sortida del bosc. Li costà uns dies refer-se de l'ensurt i entendre que la bogeria pot ser no resideix en les coses inexplicables. Un secret, el del bosc, que l'acompanyà tota la vida.

L'edat li va dur aquella malaltia en la que s'oblidà de qui era i de qui eren els seus. Van decidir que la durien a una residència, es feia molt complicat cuidar-se'n perquè es volia escapar de casa. Mentre feien els preparatius s'aferrava a aquella caixa de cartró que tenia plena de fulles seques, petits trocs i una mena de polseres amb cargols penjats. No la perdia de vista i arribà a la nova “casa” amb ella a la falda, indiferent a la resta dels seus objectes personals. La segona nit la van posar a dormir, es va quedar tranquil·la i ben aviat van veure que agafava el son. L'endemà no la van trobar al llit, es regirà tot el centre de dalt a baix, les portes estaven tancades, no havia pogut sortir de cap manera. La buscaren durant setmanes.

No la van trobar mai.