Buscant records

Pujo les escales cap al segon pis de la casa. No estan renovades com les que van del carrer a la planta principal, són irregulars, de totxana basta amb una revora de fusta. S'ha fos la bombeta que hi ha al costat del Sant Antoni, allí, aguantant el nen en braços des de no se pas quant. El van posar en una una mena de capelleta enfonsada en la paret gruixuda de pedra, una mena de forat sense sortida. He de fer-me llum amb el mòbil fins que la claror d'una finestra entreoberta em rep. Vaig obrint els porticons de l'habitació del davant i apujant les persianes de corda del balcó. La claror que entra fa aparèixer el llit parat de capçals i peus de fusta tornejada i cobert amb una vànova florida dels anys setanta, tot plegat, anacrònic. En un costat, el gran armari envernissat en color fosc que devien muntar allí mateix, sinó, no m'explico pas com li devien portar. La meitat de baix es una calaixera i la part té dues portes tancant l'espai per penjar roba. Calen unes escales per enganxar les perxes o algú més alt que jo. Regiro els calaixos, encara hi ha els llençols brodats amb les inicials de la padrina gairebé nous. Em penso que els va fer servir la nit de noces i després els va guardar, li sabria greu que es fessin malmetessin amb l'ús. Sota de les camises de dormir trobo les dues capses que havia anat a buscar. Dins apareixen fotografies, moltes, recordatoris de comunió i d'enterraments... però no surt la llibreta de la mare. Havia pujat amb la intenció de buscar-la, feia temps que no ens miràvem el petit quadern on hi anotava les receptes de cuina.

Continuo regirant una estona sense poder-lo localitzar, passo als calaixos de les tauletes de nit, al bagul. Res. No la trobo. Estic cansada perquè aquesta activitat que sembla només regirar objectes, és en realitat un viatge emocional, s'obre la memòria per bé i per mal i tot està tristament cobert de pols. Em queden les dues habitacions del darrere de la casa, però ja ho faré un altre dia. Abaixo persianes i torno la cambra a la penombra, al petit raig de llum del porticó que no acabo de tancar del tot. Al primer pis torno als temps moderns, relativament, a l'enrajolat de “granito”, a les portes noves, la cuina de gas...Una casa que és com dos mons. La part de baix es va modernitzar i a dalt queda l'abans, el temps aturat, els mobles, la vida passada.

Aquest neguit pel quadern ha aparegut de sobte quan ha sortit a la tele una àvia fent una sopa de farigola de recepta molt antiga i que segons expliquen, és un àpat guaridor. Nosaltres en diem timó de la farigola, al sud del Segrià (sabem que compartim el nom amb moltes altres comarques). És una petita mata silvestre que recollim entre febrer i juny, quan li broten les petites flors blanques o rosa violaci. Tant serveix per guarir refredats i angines, desinfectar ferides, fer bones digestions...Té un reguitzell de propietats medicinals i és un bon condiment a la cuina. Probablement la dedicació de qui la fa també ajuda i de moment, afortunadament, no es pot envasar la sopa ni una infusió de la planta seca, així que és una acció intencionada i benevolent, un temps dedicat. És un trosset de terra, de sol, de sòl, d'aire, de pluja i de tots els esdeveniments que passen al camp quan no mirem.

La padrina també la feia aquesta sopa, després la mare i nosaltres gairebé ja no en sabem. Després de veure el vídeo que recuperem al youtube, a casa comença el debat per la recepta, recordem més o menys el procés, però ens preguntem si la feien de la mateixa manera que la senyora del reportatge. Recordem la llibreta on la mare s'apuntava totes les receptes de cuina, recopilades per la padrina i ella, entre veïnes i parentes, un petit quadren relligat, amb fulls de quadrícula, que omplia amb lletra de cal·ligrafia lligada. Decideixo que aprofitaré per anar a la seva casa, ara tancada, i la buscaré, però ja està vist que sembla una recerca infructuosa. L'hem llegit mil cops perquè ens la deixava consultar mentre en vigilava el retorn al calaix de la cuina. Quan va morir, ens va saber greu que es rendís per sempre més a deixar-la sense la seva custòdia.

El dia que hi vaig ja s'albira la primavera, fa un dia agradable, s'ha escampat la boira humida del matí i el paisatge es mostra, despert, llest per obrir-se a la nova estació. En acabar de casa, agafo el cotxe i marxo cap a la carretera buscant el camí per entrar cap al tros on hi ha la cabana de pedra de la família. Em costa de trobar-lo, els cultius canvien, les oliveres que em guiaven ja no hi són. Ha canviat la fesomia i he de fer un canvi de sentit perquè me l'he empassat. Les màquines aconsegueixen el que no han pogut mil ases. Recordo que darrere de la petita construcció pots trobar el camí que enfila cap al turó sostingut per grans roques que emparen un espai de terreny silvestre, de crescuda lliure. Mentre pujo amb la respiració una mica ofegada em miro les plantes creixent en aquest entorn que sembla agrest. Surten en un revolt, en un trosset de terra entre les pedres, s'escampen i s'ofereixen als petits insectes que les sobrevolen. El timó comença a florir, creixen les mates entre alguns pins i altres matolls, també em sembla veure romaní. Passo els dits per les seves tiges i les mans em queden amarades d'olor. Abans de baixar, saludo a Montmaneu, que avui té un núvol embolicat com si fos una bufanda, l'únic que ha quedat avui al cel.

Quan la padrina em portava a collir-ne duia pantalons curts, aprofitàvem qualsevol raig de sol per posar-nos-els, i tornava a casa ben esgarrinxada, amarada d'aquell aroma que m'acompanyava fins al llit. El penjàvem a les golfes per a que s'assequés a l'espera d'un refredat, una ferida, un mal de panxa. Llavors, tots els espais s'omplien de l'olor de la sopa o la infusió. Crec que ja no marxava fins que tocava fer el caldo i tot s'amarava del nou aroma.

Sovint em cridaven des de la cuina:

-Ves a buscar timó a les golfes que s'ha acabat el del pot

I jo pujava al segon pis i després al tercer, sota la teulada, on penjaven les mates tallades d'uns claus de ferro gruixuts clavats a les bigues de fusta. Sovint hi havia romaní i tot junt amb la penombra era un conjunt una mica fantasmagòric, una mena de teranyines gegants. Agafava uns rams i baixava a corre cuita les escales per anar a la cuina i encabir-lo al pot de vidre gran amb un paper escrit a ma enganxat amb cinta adhesiva on hi havien escrit: Timó. Després l'afileraven amb la resta de recipients etiquetats amb altres noms.

La llibreta...

Torno un parell de dies més a remenar la casa del poble, no apareix enlloc. Truco al meu germà, a les tietes que encara queden i no es resol el misteri. Ningú la té i ningú sap on es. És d'allò més estrany, si jo no l'hagués tingut a les mans quan ja estava enterrada, hauria pensat que la mare s'havia endut el quadern a la tomba, no fos cas que algú li canviés de lloc.

El meu marit em proposa anar a veure la Carmeta, la veïna, al menys em podrà donar la recepta. Pico al timbre i la gran porta de fusta s'obre tota sola gràcies al miracle dels porters electrònics que no s'espanten amb les mides del toca tecnificar. L'empenyo i em trobo a la gran entrada de terra enllosat. Hi ha un banc de pedra a l'esquerre i a la dreta es veu el primer tram de les escales amb una barana de ferro. Pels costats de l'estança es veuen diferents portes que duen al celler i als estables. Aixeco el cap per mirar cap al balcó que solca tota la paret del davant, on s'acaba la pujada cap al primer pis. Allí m'espera la que ara és la mestressa de la casa, la filla, amb el davantal posat.
-Estic fent arròs, avui venen tots a dinar i els agrada molt.

Ja sento l'olor del sofregit en entrar. A la cuina trobo la Carmeta que encara fa feina tot i tenir noranta-tres anys. Sec i em donen un tros de pa pessic i mentre em fan un cafè anem parlant dels uns i dels altres, dels nets, dels fills....La llibreta, si, se'n recordaven bé, la mare la duia a la butxaca cada cop que es volia apuntar una recepta nova. Elles es van movent per l'estança i jo vaig preguntant per com es fan els diferents àpats fins que arribem a la de la sopa de timó. Elles m'expliquen que també han vist a la tele aquella senyora que la fa. Recordem que abans es curaven moltes coses amb plantes remeieres, no hi havia tantes medecines i s'empraven de manera usual.

I a la guerra!...-exclama la Carmeta-Quan ens amagàvem a les cabanes les teníem molt a mà totes aquestes herbes, sort en vam tenir!

No recordava ben bé la recepta de la padrina que havia apuntat la mare, no estava segura de si era igual a la seva, però vaja, era una cosa de poca complicació.

Em diu que no em caldria ni apuntar-la, no té massa misteri, però insisteixo. Si l'escric no l'oblido

-Apunta- em diu mentre arrenca una pàgina d'una llibreta que surt d'un calaix de la cuina i busca un bolígraf. Fulleja el quadern, es para en una pàgina i em diu:

-T'explicaré com es feia antigament, com la recordo fer a la mare i a l'àvia. Eren temps en que tenien a l'abast poca cosa, ja t'he explicat que a la guerra ens vam espavilar amb el que hi havia i després, durant uns quants anys també, quin remei!

Es posa un pessic de timó a bullir i quan porta una estona, uns cinc minuts, s'aboca colant-lo damunt el pa. Podia ser pa sec aprofitat amb un raig d'oli. De vegades s'hi posava un bitxo, ja li donava color i tenia l'aparença d'un plat complet. Això de l'ou, devia venir després, quan se'n tenia més a ma. S'hi podia posar sal o un all. Suposo que a tot arreu es deu fer més o menys com aquí.

Escolta, ja que hi ets posada, hi ha moltes més receptes que et podries guardar-em diu mentre busca una altra llibreta-tens una estoneta?

La llibreta, la de casa, de moment no ha sortit. Començo a pensar que els esperit de la padrina i la mare ronden per la casa i la protegeixen de la nostra desídia moderna. Pot ser la van canviant de lloc per a que no la trobi. Em rendeixo i cesso la recerca, massa remenar calaixos, massa records. Així que em compro una llibreta petita relligada i amb fulls de quadricula. No l'he trobat igual però he procurat que sigui semblant. L'estreno amb la recepta de la sopa de timó que copio del full que em va donar la Carmeta. A la darrera pàgina faig un llistat de les receptes pendents d'escriure-hi, les que tinc apuntades als fulls arrencats a mesura que dictava: truita d'ametlles, capsetes, coquetes de Morón, bocadillos (orelletes), olives mortes amb sal...

Mentre ho faig penso que el timó que brota del sòl, sembla una herba més, una herbota, matolls que a l'hivern s'enfosqueixen com el cel amb la boira. Al sud del Segrià en sabem de timó, de poliol, de romaní...I d'ametlles, del mel i oli. Les receptes de les padrines i les mares ens acosten al paisatge i al diàleg entre els humans i la natura, a la saviesa de l'ús del que la terra ens ofereix.