La silvestre

  La Julieta era una dona curiosa, molt curiosa. No era només per la seva vestimenta, també per la seva manera de ser i d'actuar. Li agradava la roba de colors vius: rosa, groc, verd...Combinava camises i pantalons bigarrats i estampats sense cap mena de criteri aparent. El resultat era una composició en el que no encaixava res però resultava curiosament harmoniosa. Tot l'any es vestia amb unes sabates obertes per darrere, una mena d'esclops amb els talons desgastats  per la banda de fóra del peu, tal i com era la seva petjada. A l'hivern duia uns mitjons gruixuts que com la resta de la roba semblaven pensats per donar més desordre al conjunt. Tenia els  cabells blancs, havien anat emblanquint al seu aire, ara en un costat, ara en un altre. Sempre els portava nets i pentinats amb un desordre bell.  El seu rostre era jove, sempre ho havia estat. Els anys passaven i li anaven donant una maduresa que no la feien envellir , al contrari, semblava que sotmetia a un tractam...

Es va vestir amb la roba nova, comprada per a l'ocasió. Havia revisat el seu  armari, res del que hi tenia li va semblar adient per la trobada. Això em va massa estret, aquest em marca la panxa, això està passat de moda, això és massa formal...  A la botiga va trobar un conjunt que no era massa del seu estil, però li semblava que així donaria més bona impressió.  Havia gastat més del que caldria i hauria de retallar despeses per arribar a finals de mes, però estava convençuda de la seva inversió. Es revisava  al mirall de dalt a baix abans de sortir, no estava satisfeta de com es veia, però això era del tot impossible, mai passaria. Decidida a no donar més tombs al seu aspecte, va sortir de casa i enfilant el carrer amunt s'anava dient que tot aniria bé i ella estaria del tot correcta. S'ho repetia com un mantra, de vegades mentalment, de vegades en veu molt baixa.  S'acostava al lloc de la trobada. Ell li havia explicat que aniria amb un pantaló blau i una cami...

El Sintet era un home de poques paraules i de poques accions . Vivia sol en una casa amb un gran pati a la part alta del poble. Tenia les persianes sempre baixades, com si dins no hi hagués cap moviment. La façana havia anat perdent el color i l'arrebossat de les parets queia en alguns trams, semblava que  li anessin traient la pell a poc a poc. Una porta gran de fusta era la frontera infranquejable. Dins només, el territori propi.  Feia molts anys, d'ençà que havia mort la seva dona, que ningú hi entrava. Només de tant en tant qui portava un electrodomèstic nou, el revisor del gas...Aquest fet generava rumors de tota mena sobre l'interior: que si vivia envoltat d'escombraries, que si havia cremat els mobles...Sortia a comprar al poble i sovint també marxava en el seu cotxe atrotinat  a la ciutat. No se l'havia vist mai pel bar, tampoc anava a  les reunions de l'agrupació de pagesos. Vivia en el que semblava un silenci permanent en aquella casa d'aparença ad...

Va marxar de casa quan la Laia tenia set anys. Ella no s'adonà de que aquesta era una absència definitiva fins que  la gent del poble li va començar a dir que el seu pare havia fugit per no anar a presó. La família, que no veia la necessitat d'explicar-li, senzillament li va confirmar. Aquesta semblava una més de les desaparicions temporals d'ell, que no hi era gairebé mai. Quan parava per casa, l'ambient era tens, sovint  se sentien discussions i crits que s'acabaven amb un cop de porta i uns passos ràpids d'ell escales avall. Abans d'això, doncs, el pare ja s'escapolia, encara que a intervals. En aquell moment, va desaparèixer del tot una part important de la seva identitat (la meitat?). La Laia no va saber mai qui era aquesta persona. Al cap de força anys es va adonar de que tampoc havia sabut mai qui era la seva mare fins que va morir i en va poder fer un retrat complet i una mica  lúcid.  Es tallà totalment la relació amb la família paterna i tot el...

Van trobar la Rossita estesa de bocaterrosa al costat del camí que duia a la  bassa. La va veure un pagès, el Joan, que anava a segar de bon matí per aprofitar la fresca. Pensava que havia caigut i va parar per auxiliar-la. No li va semblar estrany trobar-se-la, la gent del poble sortien passejar  ben d'hora quan feia  aquesta calor tant  intensa. En acostar-se, de seguida  va saber de qui es tractava  perquè  ella  sempre duia una bata de quadres grisa i verda que anava arrossegant de dècada en dècada. Moltes padrines escullen un uniforme que no canvien en el decurs dels anys i que sembla resistir el pas del temps amb dignitat. Algunes teories de carrer de persones no incloses al club de les bates, s'inclinen per pensar que en van comprar moltes d'iguals i les van alternant o que la modista local deu tenir peces de roba reservades per cada usuària i així li  fer la mateixa bata indefinidament. És una de les moltes incògnites locals.  El...

   Des de la finestra mirava el jardí: unes mates silvestres que havia deixat créixer s'havien desbocat davant de la seva passivitat i s'escampaven per bona part del terreny. Es deia que pot ser era el més just, aquesta herba havia arribat abans que ella, abans que molts. En un principi va pensar que seria bona idea fer-les conviure amb el que  havia anat plantant però ara ja, havien pres força per colonitzar una bona part. Es proposava cada dia que l'endemà havia de sortir sens falta a posar una mica d'ordre però mai trobava el moment, la desídia i la mandra podien més que el desgrat que li causava veure aquell paisatge mig salvatge. Pensava que així en movem en la vida: hi ha quelcom que creix amb més força que la nostra voluntat. En cert moment ens adonem que no podem fer altra cosa que veure com la va cobrint, teixint un mantell sobre la  pell, fins que res no es veu  la superfície. Com les plantes, hi ha quelcom que respira a l'interior, que ha estat allí d...

Re girava un plec de papers antics amb escriptures, testaments i poders de la família materna. Avis i rebesavis es deixaven les terres, en compraven o esdevenien representats legals de parents de l'Argentina. Eren un munt de plecs esgrogeïts escrits a màquina o a ma amb una cal.ligrafia repolida. S'imaginava l'escrivent copiant muntanyes de documents, atapaïnt la lletra, assegut en un escriptori sota la llum d'un "flexo".  E n el seu relat imaginari també hi apareixia una oficina del notari plena de mobles foscos i robustos, de bona fusta, com les que havia vist de petita. El seu rebesavi hi estava assegut, abillat amb una boina i la camisa per dins els pantalons, guardant el feix de bitllets a la faixa.  Entre tots aquests tresors  va sortir una fotografia en blanc i negre que havia estat presa molts anys després de tots aquests documents, però força abans d'ara. Al principi la va apartar sense gairebé mirar-se-la, però ara, ja quieta i havent examinats...