Van trobar la Rossita estesa de bocaterrosa al costat del camí que duia a la bassa. La va veure un pagès, el Joan, que anava a segar de bon matí per aprofitar la fresca. Pensava que havia caigut i va parar per auxiliar-la. No li va semblar estrany veure-la allí, la gent del poble sortien passejar ben d'hora quan feia aquesta calor tant intensa. En acostar-se, de seguida va saber de qui es tractava perquè ella sempre duia una bata de quadres grisa i verda que anava arrossegant de dècada en dècada. Moltes padrines escullen un uniforme que no canvien en el decurs dels anys i que sembla resistir el pas del temps amb dignitat. Algunes teories de carrer de persones no incloses al club de les bates, s'inclinen per pensar que en van comprar moltes d'iguals i les van alternant o que la modista local deu tenir peces de roba reservades per cada usuària i així li fer la mateixa bata indefinidament. És una de les moltes incògnites locals.
El Joan la va cridar pel seu nom i en no obtenir resposta s'inclinà per tocar-la. Va tenir un sobresalt en notar que el seu cos estava fred i rígid. De seguida trucà a la família i a emergències, des d'on van enviar un cotxe de mossos i una ambulància. Quan van arribar , ja hi havia un grupet de persones congregat al voltant de la difunta. L'havien girat per verificar-ne la identitat, sense fer cas a qui deia que calia deixar-la com estava per si hi havia una investigació. En donar-li el tomb , hi va haver xiscles perquè es va descobrir una ferida ensangonada al ventre, encara que no hi havia cap altre rastre de sang al voltant. La Llúcia, la seva companya inseparable des de que les dues havien quedat vídues, també era al lloc dels fets alternant els plors amb mirades cap a tots els costats, buscant alguna cosa.
L'autòpsia va confirmar que havia mort dessagnada a conseqüència de la ferida amb arma blanca que tenia a la panxa que també li havia afectat òrgans vitals. Hi havia senyals de lluita a les mans i algun residu de quelcom mossegat a la boca. La seva amiga ho va trobar normal: la Rossita no moriria sense lluitar. En el decurs de la investigació es va saber que ja no havia passat la nit a casa o sigui que el crim s'havia produït el dia abans. Ningú havia vist res, ni havia sentit res. Vivia sola en una casa gran i les finestres de la cuina i de la seva habitació donaven al pati interior, així que no es podia saber mai si era a casa o no. A la cerimònia de l'enterrament l'església plena, molta gent més per tafaneria que per una altra cosa. Els fills van acompanyar el cos al cementeri i allí la van deixar, amb el seu secret: qui l'havia mort. Els mossos van iniciar la recerca de pistes, hi va haver interrogatoris, però res va quedar clar.
La Llúcia sortia cada dia a caminar i parava una estona davant de la gran noguera, al costat oposat del poble i del lloc on havien trobat la Rossita. Allí examinava un a un els solcs del tronc i endevinava les mans de la seva amiga aferrant-s'hi. Després mirava cap al terra i veia com la pluja i les herbes s'encarregaven d'esborrar una taca de sang. El canal de reg s'hauria emportat l'arma del crim. Només elles dues sabrien quin era el secret que n'havia dut una a al mort i a l'altra al silenci. Es deia que no tenia por de morir, però si de les males llengües i de la incomprensió. Vivien en un lloc en el que tot era vist, examinat i jutjat, una mena de presó sense reixes visibles. La llibertat s'havia d'exercir d'amagat i sortir del camí marcat es pagava a un alt preu: el grup podia ser implacable i les paraules ferien cada dia en un degoteig que anava fent escletxes, com l'aigua a les pedres. La seva aventura, rebel·lar-se amb la vida que els tocava difoses en un mar de bates de quadres, s' havia acabat de manera abrupta. Segurament la Rossita ho hauria fet igualment, la monotonia que les empresonava també podria ser la mort.