El Sintet era un home de poques paraules i de poques accions. Vivia sol en una casa amb un gran pati a la part alta del poble. Tenia les persianes sempre baixades, com si dins no hi hagués cap moviment. La façana havia anat perdent el color i l'arrebossat de les parets queia en alguns trams, semblava que li anessin traient la pell a poc a poc. Una porta gran de fusta era la frontera infranquejable. Dins només, el territori propi.
Feia molts anys, d'ençà que havia mort la seva dona, que ningú hi entrava. Només de tant en tant qui portava un electrodomèstic nou, el revisor del gas...Aquest fet generava rumors de tota mena sobre l'interior: que si vivia envoltat d'escombraries, que si havia cremat els mobles...Sortia a comprar al poble i sovint també marxava en el seu cotxe atrotinat a la ciutat. No se l'havia vist mai pel bar, tampoc anava a les reunions de l'agrupació de pagesos. Vivia en el que semblava un silenci permanent en aquella casa d'aparença adormida. Darrerament l'havien vist més gran, més cansat i més encongit. S'anava apagant. Les veïnes anaven vigilant les entrades i sortides i alguna havia provat de portar-li alguna cosa calenta per menjar, però no obria la porta.
Un mati , una de les habitants del carrer sortia d'hora , havia d'anar a agafar l'autobús , tenia visita al metge. Avançava pel carrer encuriosida mirant un gran farcell que penjava del balcó del Sintet. S'acostava mentre s'anava dient que no podia ser el li semblava que era. Quan va ser al davant va poder confirmar que era ell: s'havia penjat al balcó. De la seva sabata sortia una corda i en penjava la clau de la casa.
Van venir tots els veïns, l'alcalde també. Ningú va gosar tocar el cos fins que van arribar els mossos. El forense el va baixar i els agents van entrar a l'habitatge. Hi havia pocs mobles, era una casa senzilla, austera però pulcra. En entrar ja es trobava una petita sala amb una prestatgeria plena de llibres de poesia i molts quaderns amb poemes escrits a ma pel Sintet. Al mig una cadira al costat d'una taula sobre la que no hi havia altra cosa que un sobre tancat en el que es podia llegir: per a la Maria de cal Treboler.
La Maria ja era entre mig del grup de curiosos que xiuxejaven davant de la casa. Un cop identificada per l'alcalde, va entrar a la casa amb el cos encongit. Era una dona una mica més jove que el finat amb els cabells platejats i recollits en un monyo darrere del clatell. Es movia d'una manera estranyament àgil per la seva edat, trepitjava amb respecte el terra de la casa i mirava amb aparent indiferència. Obrí la carta amb mans tremoloses i la llegia en silenci, recolzada en una de les nues parets.
"Estimada Maria,
Ja saps que mai t'he oblidat i penso, com em mires, que tu tampoc. Et vaig explicar que m'havia de casar amb la Teresa perquè estava embarassada. L'havia conegut abans d'aquella tarda en la que ens vam trobar al costat del riu per mirar-nos per primera vegada, perquè veure'ns ja ens havíem vist tota la vida al poble. Em va enganyar, suposo que aquella criatura que va morir no era meva perquè mai més en van poder concebre una altra. M'havien parlat d'un jornaler del seu pare que va desaparèixer poc abans que ens caséssim.
Sigui com sigui, el teu record m'ha fet companyia en la meva vida i en la meva mort. T'he escrit centenars de poemes que podràs llegir en aquests quaderns de la prestatgeria. Ara, et demano que surtis al pati i el gaudeixis. És un regal per tu, com aquesta casa. Espero que em recordis sempre com aquell primer dia i en les nostres trobades furtives.
He mort, era l'hora i no podia convertir-me en dependent, estic massa sol. Així és com ho he volgut i ara és primavera.
Sempre teu,
Sintet."
Ella va caminar cap a la sortida que donava a les escales del pati. En obrir la porta li va venir una olor familiar. L'espai estava organitzat en petits camins vorejats per rosers de tots els colors. S'hi endinsava, caminant pausadament, olorant, mirant, tocant. Les llàgrimes li queien pel rostre però somreia perduda en un mar de flors.
Fóra ja havien baixat el cos del Sintet.