Va marxar de casa quan la Laia tenia set anys. No es va adonar de que aquesta era una absència definitiva fins que la gent del poble li va començar a dir que el seu pare havia fugit. La família, que no veia la necessitat d'explicar-li, senzillament ho va confirmar. Aquesta semblava una més de les desaparicions temporals d'ell, que no hi era gairebé mai. Si era a casa, l'ambient era tens, sovint se sentien discussions i crits que s'acabaven amb un cop de porta i uns passos ràpids escales avall. Abans d'això, doncs, ell ja s'escapolia, encara que a intervals. I aquí va desaparèixer una part important de la seva identitat (la meitat?). Ella no va saber mai qui era aquesta persona. Al cap de força anys es va adonar de que tampoc havia sabut mai qui era la seva mare fins que va morir i en va poder fer un retrat complet i una mica lúcid.
Es va tallar totalment la relació amb la família paterna i tot el que en va poder anar saber al llarg dels anys, va ser el retrat que en feien els parents de la mare. Aquesta fugida va fer trontollar tot el grup i les relacions entre els seus membres es van enrarir encara més del que n'estaven. Era un fet insòlit pels temps, una mare sola amb un marit desaparegut, una separada en un poble petit. Un tema de conversa saborós que va alimentar molts "fòrums" al llarg dels anys. A casa dels avis, no es podia pair que la filla hagués quedat tant mal parada i ningú parlava bé del seu marit. Se li atribuïen tota mena de defectes i la construcció de la identitat del pare va ser més que res un recull d'agravis i d'avisos sobre com podria ser tenir relació amb ell. Qualsevol paraula, acció o tret de caràcter que el pogués recordar, era rebut amb aversió i portava a un seguit de retrets i enumeració dels perills que suposava assemblar-s'hi. A la Laia se li va assignar el paper de persona més semblant a ell, i amb això el paper d'ovella negra familiar va quedar cobert.
Per la seva banda, el pare volia mantenir la relació amb els fills, la de parella ja la va descartar, i durant uns anys va mirar d'ajudar econòmicament. Volia exercir la paternitat, encara que fos de lluny, una tasca complexa i del tot insuficient. Quan la Laia i els seus germans van arribar a l'adolescència es va tallar definitivament amb ell en assabentar-ser de que havia tingut un fill en una altra relació establerta a l'exili. Durant anys amb la mare s'havien intercanviat cartes en que l'una deia que no volia anar a viure amb ell i l'altre que tampoc volia tenir-la allà. Saber d'aquesta nova situació personal va generar un drama que calia portar en secret. Curiosament no ho havien sabut per ell, sinó per algú del poble. La Laia ja passats els quaranta , es preguntava: com pots enfadar-te tant si una persona a la que no vols ni veure, comença una nova relació?
Fa uns parell anys els tres germans van buidar la casa on havia residit la mare fins a la seva mort. Era la casa familiar i hi van aparèixer tota mena d'objectes acumulats durant generacions. Es removien objectes i amb ells, els records .S'obrien espais de la memòria que havien quedat al fons, amagats i irresolts. En unes caixes de llauna de cola-cao ("desayuno y merienda ideal") hi havia els plecs de cartes que el pare havia enviat. No sabien ben bé com se'n podia fer el repartiment i va quedar descartat cremar-les. Finalment, van fer tres munts i cadascú es quedaria amb el que li toqués, seria decisió de la sort el que es llegiria. La Laia se les endugué a casa en una de les capses i les va deixar en un prestatge sense mirar-les.
Aquestes darreres setmanes, posseïda per la necessitat de fer neteja, es va trobar amb la caixa a les mans. Calia buscar-li un altre lloc i va quedar damunt d'una taula, com a la sala d'espera. I en aquests llocs, una acaba llegint totes les revistes, encara que siguin de tres anys enrere. Així va passar amb les cartes que anava traient sense cap ordre. Hi va trobar un home que pot ser no tocava de peus a terra però que aconseguia diners fos com fos, amb mil i un negocis estrambòtics. I en cada carta, respostes...
Quan els tres germans eren adults, el pare havia tornar a aparèixer, els va localitzar d'una manera rocambolesca. Havia pogut tornar al país i els va buscar. La Laia va donar-hi molts tombs i finalment va decidir tenir-hi contacte, amb molta precaució, perquè tenia gravats els avisos i la por a ser utilitzada per algun fi. Ja no estava amb la seva família però tot i així, ells van cuidar amb tot l'afecte que els va ser possible. Els està immensament agraïda perquè li van permetre acompanyar-lo fins al final. Un camí en el que les rancúnies es van dissoldre i li va poder dir adéu amb afecte i dolor. Va ser un trajecte de perdó, de lluita interna, en el que el pare, li va anar responent a les preguntes que tenia pendents i explicant una i mil vegades els episodis de vida que per ell eren importants.
Ha decidit llegir totes les cartes de que té, a poc a poc, recollint més respostes i mirar de trobar-lo amb la seva humanitat, amb les seves imperfeccions, però també amb les seves qualitats i la seva mirada estranyament lúcida, valenta i oberta. Li havien retratat com la reencarnació de la maldat i l'egoisme. Ara sap que només era humà. Per ell sempre va ser important retrobar-se amb els seus fills i exercir la paternitat. No li van permetre, així que pot ser no eren ells mateixos models de bondat i comprensió. Els relats i les construccions de la identitat per mitjà de la família materna es van anar ensorrant. La vida amb ell no hauria estat fàcil, però tampoc ho havia estat sense ell.
No havia valgut la pena viure en l'odi, la rancúnia i la vergonya. No havia valgut la pena amagar-se del que s'era, del que eren cada un d'ells. Les coses havien anat així, senzillament...