Des de la finestra mirava el jardí: unes mates silvestres que havia deixat créixer s'havien desbocat davant de la seva passivitat i s'escampaven per bona part del terreny. Es deia que pot ser era el més just, aquesta herba havia arribat abans que ella, abans que molts. En un principi va pensar que seria bona idea fer-les conviure amb el que havia anat plantant però ara ja, havien pres força per colonitzar una bona part. Es proposava cada dia que l'endemà havia de sortir sens falta a posar una mica d'ordre però mai trobava el moment, la desídia i la mandra podien més que el desgrat que li causava veure aquell paisatge mig salvatge.
Pensava que així en movem en la vida: hi ha quelcom que creix amb més força que la nostra voluntat. En cert moment ens adonem que no podem fer altra cosa que veure com la va cobrint, teixint un mantell sobre la pell, fins que res no es veu la superfície. Com les plantes, hi ha quelcom que respira a l'interior, que ha estat allí des de sempre i no ho podem eradicar perquè ha mutat durant dècades, transformant-se per viure en un terreny que pot ser era erm o ple d'altres espècies. Ha sabut agafar cada component i fer-lo la seva força. Així, com el seu jardí, ella estava coberta per una capa, sense poder fer altra cosa que deixar-se portar per la impotència, acceptant que no podem anar en contra del que batega al fons de l'ànima comuna.
A dies, però, esclatava la rebel.lia, tanmateix com les espècies han canviat, ho pot fer ella. Una planta pot perdre espai a favor d'una altra si se li dona aliment i se l'ajuda fent neteja de l'altra. És una feina que cal vigilar amb constància, sense pausa, perquè en qualsevol moment la força que colonitza reapareix i agafa impuls. Aquest és el problema, la inconstància i el fet d'alimentar quelcom diferent que un cop arrelat, pot esdevenir de nou una espècie prepotent i invasora.
L'equilibri és una meta impossible?. De moment, decideix fer-se el cafè, deixar-se endur per la seva olor i beure'l quan encara és calent. Després es gira d'esquena a la finestra i es diu: pot ser demà tindré prou energia.