Es va vestir amb la roba nova, comprada per a l'ocasió. Havia revisat el seu armari, res del que hi tenia li va semblar adient per la trobada. Això em va massa estret, aquest em marca la panxa, això està passat de moda, això és massa formal... A la botiga va trobar un conjunt que no era massa del seu estil, però li semblava que així donaria més bona impressió. Havia gastat més del que caldria i hauria de retallar despeses per arribar a finals de mes, però estava convençuda de la seva inversió.
Es revisava al mirall de dalt a baix abans de sortir, no estava satisfeta de com es veia, però això era del tot impossible, mai passaria. Decidida a no donar més tombs al seu aspecte, va sortir de casa i enfilant el carrer amunt s'anava dient que tot aniria bé i ella estaria del tot correcta. S'ho repetia com un mantra, de vegades mentalment, de vegades en veu molt baixa.
S'acostava al lloc de la trobada. Li va dir que aniria amb un pantaló blau i una camisa rosa. Aquesta descripció l'havia preocupat, una combinació atrevida? Pot ser era un modern i s'arriscava amb la vestimenta. El restaurant on havien quedat l'ajudaria a recollir una mica més d'informació sobre la persona amb qui s'havia citat per mitjà d'aquella aplicació moderna. Era la seva primera vegada, la primera concreció de tantes i tantes converses buides mantingudes amb altres usuaris. Aquest, semblava realment interessat en ella, en els seus gustos, les seves aficions, els seus neguits...
Es va parar davant del local que ell li havia indicat. Per fora no tenia res d'especial, era més aviat corrent, no semblava luxós i s'entreveien unes taules amb estovalles de quadres. Va entrar tota tremolosa i el seu neguit va augmentar en veure que atreia força mirades perquè anava massa mudada per aquell lloc. S'escapolí cap a un costat discret de la barra on li va demanar al cambrer per la seva cita i per la taula reservada. No li sonava ningú amb aquest nom, però com que la nit era tranquil.la, com totes, el podia esperar fins que arribés. No hi hauria problema per aconseguir taula. Amb una beguda a la ma, alternava el pensament de fugir abans que la seva cita la vegues vestida com per anar a un restaurant de luxe, amb l'optimisme i l'esperança de que podria ser un bon sopar.
El racó que havia escollit va resultar ser un bon lloc per observar el local i els clients. Les taules es repartien en dues rengleres, força juntes les unes amb les altres per aprofitar l'espai. Les cobrien unes estovalles de quadrets de vichy grocs i blancs força deslluïdes i amb taques visibles. Les cadires tenien unes quantes dècades, estaven desgastades i algunes coixejaven , fent que qui hi estava assegut es passés l'àpat en una mena de dansa perdent i retrobant la posició. De les parets en penjaven sense cap ordre uns tapissos emmarcats amb escenes de cacera i paisatges muntanyosos que donaven una atmosfera encara més llòbrega al local. Als comensals semblava no preocupar-los massa tot plegat i anaven menjant i bevent vi en vasos curts. Alguns cridaven com si la resta fossin sords i altres parlaven entre ells en un murmuri acompanyat de mirades que semblaven afirmar o negar el que es deia. Cap somreia, tot semblava contagiat per aquella foscor i decadència.
La nit avançava i ningú que entrés preguntava per ella. Havia acabat la beguda i se sentia intranquil.la, per l'aspecte d'alguns clients. Abans de marxar va revisar el mòbil i el xat de missatges de l'aplicació. Res. En clicar damunt de la foto de la seva cita, va veure que el seu perfil estava esborrat. Es va sentir perduda, indefensa i espantada. Aguantava les llàgrimes per orgull i per no cridar l'atenció de ningú del seu voltant. Va trucar un taxi mentre sortia i el va esperar empegada a la porta del restaurant, sense gosar a fer un pas en aquell carreró fosc. Un cop asseguda i segura de camí cap a casa, es va deixar anar i va aconseguir plorar, encara que en silenci.
Li va costar temps refer-se del sostrac, de la por i de la humiliació. Cada dia entrava a l'aplicació i buscava aquell que l'havia posat en aquella situació. A poc a poc va anar aprenent a moure's d'una manera diferent, en va descobrir els secrets i els laberints. El va localitzar emprant la seva fotografia amb una altra identitat.
Dos mesos després, en anar a obrir el restaurant, van trobar un un home assegut a la porta impedint el pas. No es movia. L'havien lligat a la cadira de mans i peus i l'havien colpejat fins a la mort. Duia una camisa rosa, uns pantalons blaus i unes estovalles de quadres de vichy embolcallades al coll. Li faltava la cartera. No es va poder saber mai qui l'havia assassinat, ningú es va recordar d'aquella dona vestida de gala en una punta de la barra.