La Julieta era una dona curiosa, molt curiosa. No era només per la seva vestimenta, també per la seva manera de ser i d'actuar. Li agradava la roba de colors vius: rosa, groc, verd...Combinava camises i pantalons bigarrats i estampats sense cap mena de criteri aparent. El resultat era una composició en el que no encaixava res però resultava curiosament harmoniosa. Tot l'any es vestia amb unes sabates obertes per darrere, una mena d'esclops amb els talons desgastats per la banda de fóra del peu, tal i com era la seva petjada. A l'hivern duia uns mitjons gruixuts que com la resta de la roba semblaven pensats per donar més desordre al conjunt. Tenia els cabells blancs, havien anat emblanquint al seu aire, ara en un costat, ara en un altre. Sempre els portava nets i pentinats amb un desordre bell. El seu rostre era jove, sempre ho havia estat. Els anys passaven i li anaven donant una maduresa que no la feien envellir , al contrari, semblava que sotmetia a un tractament invers en el que cada cop hi havia més serenor i els ulls se li veien més grans perquè les arrugues del costat semblaven contreure's per donar-los-hi espai.
Al poble la veien estranya, però no hi podien ser desagradables perquè sempre era molt afable i educada amb tothom. Somreia als botiguers i als veïns, saludava pel carrer alegrement, encara que sempre defugia preguntes sobre la seva situació personal.
Havia comprat, ja feia uns cinc anys, la caseta baixa de la plaça que tenia un petit jardinet al davant i un gran pati darrera. Els propietaris anteriors hi havien fet moltes millores i havien construït una petita piscina. La va trobar a un bon preu i bones condicions. Una furgoneta va descarregar les seves pertinences al pati posterior. Va ser un contratemps important per als veïns, pendents de saber quins objectes duia. Feia poc soroll i es passava moltes hores al jardí, on hi vivien uns quants gats que havia anat acollint des de la seva arribada.
Uns deien que era pintora i altres que era escriptora però no se li coneixia cap feina remunerada. Es va especular amb que fos vídua o divorciada i això li permetés viure sense treballar. Ella somreia, ajudava les veïnes més grans i participava dels actes culturals del poble, sempre des d'un lloc discret. La canalla opinaven que semblava una fada moderna, sense vareta però de ben segur, tenia meravellosos poders amagats. Els més grans, responien que en realitat era una bruixa. Començava un debat en el que es contemplaven totes les possibilitats, podia ser una fada malvada o una bruixa bona, per això tenia tants gats.
No se sap ben bé d'on va sorgir el rumor de que algú s'havia assabentat de que en un altre poble (de nom desconegut) on havia viscut, li havia pres el marit a una altra dona. No se sabia que se n'havia fet finalment de l'home furtat, però de seguida li van adjudicar el sobrenom de la "roba marits". Quan anava pel carrer, algunes dones casades se la miraven de reüll i a poc a poc, molta gent va deixar de saludar-la. Alguns perquè creien realment el que es deia i altres, per no tenir problemes amb els que en malparlaven. La Julieta seguia com sempre, amable i somrient però cada cop sortia menys de casa, mirava de no donar-se per al·ludida, però li costava moure's en un ambient tant tens.
Van passar els mesos, havia minvat la intensitat del rumor i la rancúnia de les possibles afectades. Tot anava més en calma, però ella no va poder recuperar la confiança ni el somriure de molts dels seus veïns. Un matí la porta de la casa no es va obrir, no va sortir a buscar el pa, ni a comprar la verdura a la parada que venia els dimarts. Una furgoneta va entrar de nou per darrera a recollir les seves pertinences. La casa es va vendre. Els gats tampoc no hi eren, havien marxat amb ella.
Unes setmanes després , van desaparèixer de manera sobtada deu homes del poble, bàsicament alguns marits. Ningú els va poder localitzar: ni en les recerques dels mossos, ni en les batudes locals. Al cap de tres dies, els van trobar vagant pel camí que portava al riu, desorientats i descalços. No van poder recordar que els havia passat, ni com havien desaparegut. Com si els haguessin rentat la memòria.
A poc a poc, es van anar divorciant i van formar una comunitat autosuficient que es va instal·lar a la caseta de la plaça que ella havia deixat buida. Es convertiren al budisme i tots ells es van ordenar monjos. S'especialitzaren en el cultiu ecològic, tot venent els seus productes als mercats setmanals. Aconseguiren un gran èxit comercial i el model s'estengué per la contrada.