 |
| La Mitjana. Lleida. Núria Mallol |
Va enfilar el sender cobert de fulles marrons, que s`anaven descomponent sobre la terra banyades per la humitat del matí. Esmorteïen el soroll de les seves petjades que marcaven una música, un ritme constant i monòton trencat de tant el tant pel cruixit d'una branqueta. El soroll de vent es filtrava entre els arbres i un aire fred li acaronava les galtes en un despertar gèlid i plaent. La respiració començava a ser més forta a mesura que el desnivell augmentava. La pujada l'endinsava encara més en el silenci humà i el diàleg del bosc ho omplia tot.
La vella cabana es trobava si es deixava el camí principal i es serpentejava per un corriol que només es trobaria si hom s'enfilava en una roca vermellosa gravada pel vent. Després d'una pendent intensa i alguns revolts, la casa aparegué mig amagada en una paret de roca. Havien aprofitat les parets de la muntanya i s'havien construït dos murs de maó de fang per tancar-la. A cada costat de la porta principal, dues finestres tancades des de dins amb porticons eren la única entrada de llum de l'espai. La clau estava amagada com sempre sota d'una pedra, encara que l'anaven canviant de lloc i caldria recordar quina era en cada visita.
La caseta tenia una sola estança moblada de manera senzilla: un llit en una banda i una taula i dues cadires al costat d'una finestra. Una llar de foc tenia la llenya preparada per si calia encendre-la. Elles l'anaven mantenint i cuidant en cada visita. Era un lloc que compartia amb altres dones, a algunes les coneixia, a altres no. Només es deixaven els rastres l'una a l'altra :quelcom per menjar, llenya, alguna nota...Recollien herbes remeieres i les feien assecar lligades a les bigues omplint amb el seu olor tota l'estança. Quan obrien la porta esdevenia una rebuda plaent que feia aflorar al presència de les altres. Gairebé mai coincidien, procuraven no fer-ho, tot i que no era una norma establerta. La única regla era no rebel·lar mai la ubicació del lloc.
Va deixar les seves coses damunt de la taula i es menjà un entrepà , sortí cap a fóra. Després de tancar la porta, va pujar per un corriol que avançava pedra amunt des d'un dels costat de la caseta. A poc a poc anava agafant alçada i deixant enrere la roca que la cobria. L'aire era suau però ple d'una frescor que l'anava omplint a mesura que forçava la respiració per la pendent. Segué dalt de tot, a la punta d'una gran roca que mirava a la vall.
Tancà els ulls i es perdé en els sorolls del bosc, mirant d'escoltar cada un dels cants d'ocells, de xoc de les branques... I esperava, esperava el vent...Aquest arribà des del fons de la vall carregat d'olors i se la va endur. Passejava embolcallada i fosa en les corrents per dalt de la muntanya, entre les branques dels arbres, per sobre del riu...Voleiava una estona amb una àguila, amb els petits ocells i veia amb els seus ulls, la vida des de dalt. Podria anar a frec de terra, rasant les herbes i els matolls. Un altre corrent li variava la ruta i llavors sorgia un nou cim, un altre riu. Sense temps, sense itineraris, anava balancejant-se en una dansa lliure i rebel.
El vent la tornava quan ja en tenia prou de passejar-la i la deixava estirada dalt de la pedra. Despertava de no estar adormida i a poc a poc s'aixecava per baixar a la casa. Aquest cop era gairebé de nit, així que es va posar a dormir al llit arraulida entre les mantes de llana teixides a ma. Ja baixaria l'endemà. Aquesta vegada baixaria, la propera...El vent de vegades no les tornava, elles ho sabien, Era així com calia que fos, el vent no sap d'espècies,