Passa al contingut principal

Vent

La Mitjana. Lleida. Núria Mallol

La motxilla estava preparada des de la nit anterior, però la va voler revisar. Als vespres estava cansada i solia oblidar coses, així sempre que podia aprofitava les primeres hores del dia per pensar amb claredat. Calia sortir preparada, el temps podia ser canviant i havia de dur alguna peça impermeable. Els entrepans, l'aigua, el ganivet plegable, bateria per al mòbil, una llanterna... Hi eren tots els "per si de cas". Va conduir fins a l'entrada del bosc i en un espaí de terreny sense vegetació al  del camí aparcà el cotxe. Encara no havia arribat ningú més, no era estrany, el dia tot just clarejava. 
Va enfilar el sender cobert de fulles marrons, que s`anaven descomponent sobre la terra banyades per la humitat del matí. Esmorteïen el soroll de les seves petjades que marcaven una música, un ritme constant i monòton trencat de tant el tant pel cruixit d'una branqueta. El soroll de vent es filtrava entre els arbres i un aire fred li acaronava les galtes en un despertar gèlid i plaent. La respiració començava a ser més forta a mesura que el desnivell  augmentava. La pujada l'endinsava encara més en el silenci humà i el diàleg del bosc ho omplia tot. 
La vella cabana es trobava si es deixava el camí principal i es serpentejava per un corriol que només es trobaria si hom s'enfilava en una roca vermellosa  gravada pel vent. Després d'una pendent intensa  i alguns revolts, la casa aparegué mig amagada en una paret de roca. Havien aprofitat les parets de la muntanya i s'havien construït dos murs de maó de fang per tancar-la. A cada costat de la porta principal, dues finestres tancades des de dins amb porticons  eren la única entrada de llum de l'espai. La clau estava amagada com sempre sota d'una pedra, encara que l'anaven canviant de lloc i caldria recordar quina era en cada visita. 
La caseta tenia una sola estança moblada de manera senzilla: un llit en una banda  i  una taula i dues cadires al costat d'una  finestra. Una llar de foc tenia la llenya preparada per si calia encendre-la. Elles l'anaven mantenint i cuidant en cada visita. Era un lloc que compartia amb altres dones, a algunes les coneixia, a altres no. Només es deixaven els rastres l'una a l'altra :quelcom per menjar, llenya, alguna nota...Recollien herbes remeieres i les feien assecar lligades a les bigues omplint amb el seu olor tota l'estança. Quan obrien  la porta esdevenia una rebuda plaent que feia  aflorar al presència de les altres. Gairebé mai coincidien, procuraven no fer-ho, tot i que no era una norma establerta. La única regla era no rebel·lar mai la ubicació del lloc. 
Va deixar les seves coses damunt de la taula i es menjà un entrepà , sortí cap a fóra. Després de tancar la porta, va pujar per un corriol que avançava pedra amunt des d'un dels costat de la caseta. A poc a poc anava agafant alçada i deixant enrere la roca que la cobria. L'aire era suau però ple d'una frescor que l'anava omplint a mesura que forçava la respiració per la pendent. Segué dalt de tot, a la punta d'una gran roca que mirava a la vall. 
Tancà els ulls i es perdé en els sorolls del bosc, mirant d'escoltar cada un dels cants d'ocells, de xoc de les branques... I esperava, esperava el vent...Aquest arribà des del fons de la vall carregat d'olors i se la va endur. Passejava embolcallada i fosa en les corrents per dalt de la muntanya, entre les branques dels arbres, per sobre del riu...Voleiava una estona amb una àguila, amb els petits ocells i veia amb els seus ulls, la vida des de dalt. Podria anar a frec de terra, rasant les herbes i els matolls. Un altre corrent li variava la ruta i llavors sorgia un nou cim, un altre riu. Sense temps, sense itineraris, anava balancejant-se en una dansa lliure i rebel. 
El vent la tornava quan ja en tenia prou de passejar-la i la deixava estirada dalt de la pedra. Despertava de no estar adormida i a poc a poc s'aixecava per baixar a la casa. Aquest cop era gairebé de nit, així que es va posar a dormir al llit arraulida entre les mantes de llana teixides a ma. Ja baixaria l'endemà. Aquesta vegada baixaria, la propera...El vent de vegades no les tornava, elles ho sabien, Era així com calia que fos, el vent no sap d'espècies,

Entrades populars d'aquest blog

Silvestre

Segons el diccionari,silvestre és alló que creix al camp o la selva de manera natural, quelcom no domesticat.  Reconec que ara mateix la única cosa que tinc de silvestre és el meu pentinat , però de tant en tant m'agafa el rampell i sóc aire en moviment buscant racons en el pensament sense cultivar. En la meva vida busco l'organització i l'ordre sense sort, tard o d'hora tot sembla agafar vida pròpia  i es desordena d'acord amb  normes lliures i indesxifrables. 

Secans

La llum del sol l'enlluernà quan sortí del camí arbrat i s'abocà a les grans planes de terra groguenca i marró. Havien segat els cereals abans de l'estiu i la calor del sol de ponent ressecà la terra, que resistia l'envestida amb la seva escorça endurida per la manca d'aigua.  La tardor seria el temps de preparar-los per als conreus, però mentre, restaven allí, extensos llençols sobre els que caminar trepitjant les tiges que havien sobreviscut al pas de les màquines. La mirada es perdia confosa buscant-ne el final. Com en un desert, es pot perdre l'orientació i caminar desorientada entre paratges aparentment indistingibles. Per fortuna,  un petit bosquet marcava un límit i un punt d'orientació. Era un viatge en companyia dels ocells i dels petits animals que de ben segur espiaven des de les restes d'algun marge de rocs els seus moviments.  El sol escalfava encara i deixava que l'ombra del seu cos caigués sobre el terra per començar-ne una persecució ...

Roïndat

La roïndat voleia per damunt de les cases i els carrers, afanyosa per trobar una llar on cobejar-se. No pot  viure sense un cos que haurà de ser el mitjà per manifestar-se. A les nits quan la gent s'empara sota el seu sostre, els observa per les escletxes de les parets, per les petites obertures de persianes i finestres. Sense la llum de dia, refugiats de les mirades alienes, es mostren com són, cauen cuirasses i deixen entreveure les seves misèries. Recullen tot el que durant el dia han viscut i li donen una identitat, alguns ho enrosquen  tant endins que els posseeix.  Una bona captura ha de ser curosament escollida, només pot fer niu en carcasses i ments prou adobades per acollir-la. Atalaia pensaments i només on hi ha hagut patiment i injúries s'atura per voleiar la persona que els custòdia. Cal veure que en fa, com es posen dins totes les afrontes i injustícies, com de malmesos estan aquell cos i aquella ànima i com transiten tot plegat. Cal un estat de rancúnia, sol...