Passa al contingut principal

Vent

La Mitjana. Lleida. Núria Mallol

La motxilla estava preparada des de la nit anterior, però la va voler revisar. Als vespres estava cansada i solia oblidar coses, així sempre que podia aprofitava les primeres hores del dia per pensar amb claredat. Calia sortir preparada, el temps podia ser canviant i havia de dur alguna peça impermeable. Els entrepans, l'aigua, el ganivet plegable, bateria per al mòbil, una llanterna... Hi eren tots els "per si de cas". Va conduir fins a l'entrada del bosc i en un espaí de terreny sense vegetació al  del camí aparcà el cotxe. Encara no havia arribat ningú més, no era estrany, el dia tot just clarejava. 
Va enfilar el sender cobert de fulles marrons, que s`anaven descomponent sobre la terra banyades per la humitat del matí. Esmorteïen el soroll de les seves petjades que marcaven una música, un ritme constant i monòton trencat de tant el tant pel cruixit d'una branqueta. El soroll de vent es filtrava entre els arbres i un aire fred li acaronava les galtes en un despertar gèlid i plaent. La respiració començava a ser més forta a mesura que el desnivell  augmentava. La pujada l'endinsava encara més en el silenci humà i el diàleg del bosc ho omplia tot. 
La vella cabana es trobava si es deixava el camí principal i es serpentejava per un corriol que només es trobaria si hom s'enfilava en una roca vermellosa  gravada pel vent. Després d'una pendent intensa  i alguns revolts, la casa aparegué mig amagada en una paret de roca. Havien aprofitat les parets de la muntanya i s'havien construït dos murs de maó de fang per tancar-la. A cada costat de la porta principal, dues finestres tancades des de dins amb porticons  eren la única entrada de llum de l'espai. La clau estava amagada com sempre sota d'una pedra, encara que l'anaven canviant de lloc i caldria recordar quina era cada visita. 
La caseta tenia una sola estança a
moblada de manera senzilla: un llit en una banda  i  una taula i dues cadires al costat d'una  finestra. Una llar de foc tenia la llenya preparada per si calia encendre-la. Elles l'anaven mantenint i cuidant en cada visita. Era un lloc que compartia amb altres dones, a algunes les coneixia, a altres no. Només es deixaven els rastres l'una a l'altra :quelcom per menjar, llenya, alguna nota...Recollien herbes remeieres i les feien assecar lligades a les bigues omplint amb el seu olor tota l'estança. Quan obrien  la porta esdevenia una rebuda plaent que feia  aflorar al presència de les altres. Gairebé mai coincidien, procuraven no fer-ho, tot i que no era una norma establerta. La única regla era no rebel·lar mai la ubicació del lloc. 
Va deixar les seves coses damunt de la taula i es menjà un entrepà , sortí cap a fóra. Després de tancar la porta, va pujar per un corriol que avançava pedra amunt des d'un dels costat de la caseta. A poc a poc anava agafant alçada i deixant enrere la roca que la cobria. L'aire era suau però ple d'una frescor que l'anava omplint a mesura que forçava la respiració per la pendent. Segué dalt de tot, a la punta d'una gran roca que mirava a la vall. 
Tancà els ulls i es perdé en els sorolls del bosc, mirant d'escoltar cada un dels cants d'ocells, de xoc de les branques... I esperava, esperava el vent...Aquest arribà des del fons de la vall carregat d'olors i se la va endur. Passejava embolcallada i fosa en les corrents per dalt de la muntanya, entre les branques dels arbres, per sobre del riu...Voleiava una estona amb una àguila, amb els petits ocells i veia amb els seus ulls, la vida des de dalt. Podria anar a frec de terra, rasant les herbes i els matolls. Un altre corrent li variava la ruta i llavors sorgia un nou cim, un altre riu. Sense temps, sense itineraris, anava balancejant-se en una dansa lliure i rebel. 
El vent la tornava quan ja en tenia prou de passejar-la i la deixava estirada dalt de la pedra. Despertava de no estar adormida i a poc a poc s'aixecava per baixar a la casa. Aquest cop era gairebé de nit, així que es va posar a dormir al llit arraulida entre les mantes de llana teixides a ma. Ja baixaria l'endemà. Aquesta vegada baixaria, la propera...El vent de vegades no les tornava, elles ho sabien, Era així com calia que fos, el vent no sap d'espècies,

Entrades populars d'aquest blog

Una casa que perd la pell

El Sintet era un home de poques paraules i de poques accions . Vivia sol en una casa amb un gran pati a la part alta del poble. Tenia les persianes sempre baixades, com si dins no hi hagués cap moviment. La façana havia anat perdent el color i l'arrebossat de les parets queia en alguns trams, semblava que  li anessin traient la pell a poc a poc. Una porta gran de fusta era la frontera infranquejable. Dins només, el territori propi.  Feia molts anys, d'ençà que havia mort la seva dona, que ningú hi entrava. Només de tant en tant qui portava un electrodomèstic nou, el revisor del gas...Aquest fet generava rumors de tota mena sobre l'interior: que si vivia envoltat d'escombraries, que si havia cremat els mobles...Sortia a comprar al poble i sovint també marxava en el seu cotxe atrotinat  a la ciutat. No se l'havia vist mai pel bar, tampoc anava a  les reunions de l'agrupació de pagesos. Vivia en el que semblava un silenci permanent en aquella casa d'aparença ad

Les dones i la pedra

E ntrevistes a les escultores Núria Carreras, Ingrid Tost i Emma regada, participants en  la segona edició de Maldant la Pedra.  https://maldantlapedra.cat/ D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Emma Regada, Núria Carreras, Ingrid Tost, detall    Núria Mallol.  Fotografia: Michell Rivas Canals SVC. https://vimeo.com/506450181 ; https://www.instagram.com/guajirixnay/ Maldà és un micropoble de la comarca de l'Urgell, Lleida, que com molts altres, viu la pèrdua de població i el creixement de la mitjana d'edat dels seus habitants. Es busquen recursos i s'exploren iniciatives per poder esquivar el que semblaria inevitable: cases buides i carrers en silenci. De moment hi ha escola i un bar, dos indicatius de  que el poble encara batega. El món rural ha de lluitar a més a més contra estereotips: no és un indret idíl·lic, però tampoc  un desert cultural. I aquí és on entren iniciatives com la que esmentem, que tenen un valor, cultural, artístic i simbòlic. L'entorn és abunda

Silvestre

Segons el diccionari,silvestre és alló que creix al camp o la selva de manera natural, quelcom no domesticat.  Reconec que ara mateix la única cosa que tinc de silvestre és el meu pentinat , però de tant en tant m'agafa el rampell i sóc aire en moviment buscant racons en el pensament sense cultivar. En la meva vida busco l'organització i l'ordre sense sort, tard o d'hora tot sembla agafar vida pròpia  i es desordena d'acord amb  normes lliures i indesxifrables.