Eren les dues, havia acabat de dinar i la mandra la vencia. Es va estirar al sofà i, com sempre, mirava el mòbil. Anava passant per les xarxes socials, de l'una a l'altra, alternant balls, gags còmics i consells estètics, amb noticies. Obria aquells enllaços que li cridaven l'atenció i llegia i llegia textos que en resum no acabaven dient res, explicant el que ja s'havia dit cent cops i especulant amb el que podria ser, manipulant expressions....Vaja, un recull de poca cosa que l'entretenia. Se sentia incapaç de treure profit d'aquell diumenge a la tarda. Un més de tants espais de temps en els que no tenia força, no es podia recompondre després d'una relació i d'una ruptura que l'havien desfet en trossets petits que vagaven sense trobar-se.
Al peu d'una de les pàgines d'un diari local hi havia un llistat de successos recents. Es va sobresaltar en veure que es parlava del bar de la seva antiga parella. Un veí havia avisat a la policia de que havia passat quelcom perquè s'havien sentit cops, algun tret i el soroll de vidres trencats. Quan va acudir, el local estava obert i buit. Després de mirar de localitzar els treballadors i inspeccionar l'espai van decidir abaixar la reixa i precintar el local. Fins al moment es desconeixia on eren el propietari i els seus dos cambrers.
En llegir les seves inicials al diari, li venia una fiblada al cor, una punxa que hi seria dies, coneixia aquesta sensació. Per això havia evitat qualsevol referència, qualsevol record, tot i que bategava al fons sempre aquella ombra. Ara tot havia retornat, sortia a llum, aquella punxa revifava amb una intermitència incontrolable. No va poder seguir mandrejant amb el mòbil, qualsevol cosa que li sortís li recordava una cita, un viatge, un dinar amb ell. Es va començar a moure per casa, feinejant, anant d'una cosa a l'altra sense acabar res. El dolor que li semblava sentir la feia parar i recolzar-se als mobles. Si pugues plorar...
Sense saber ben bé com, es va trobar vestida amb un xandall vell davant del bar que havia volgut evitar des de feia tant. En una part del vidre que quedava de la porta, precintada i tancada amb un cadenat, veia el seu reflex. Una dona despentinada i encongida amb els braços creuats, la mirava, es mirava...Tot allò que era per dins, ara es presentava davant seu: vençuda, descuidada i protegint-se amb el seu propi cos. Les cames li tremolaven i es va asseure a la vorera. Mentalment mirava de recordar-lo, com era ell, els seus cabells i aquell somriure que la vencia...
Estava tant embolicada en els seus records que no es va adonar de que un cotxe de mossos havia parat davant d'ella. Els agents van baixar i la conversa va portar a que expliqués que havia esta la parella del propietari desaparegut. Li van anar preguntat on vivia, d'on era ell i si tenia alguna caseta o magatzem apartat on es podia haver refugiat. Va recordar el petit mas aïllat que els seus pares tenien en un poble de la Terra Alta. A mesura que anaven parlant, ella s'adonava que pot ser no havia estat una desaparició sinó una fugida perquè insistien molt en que concretés la ubicació d'aquell lloc. No podia ser precisa, hi havia estat unes quantes vegades però no es sabia el camí de memòria. Li van proposar anar amb ells a comissaria on li van fer una entrevista formal en la que li van acabar preguntant, tot donant moltes voltes, si li havia vist fer quelcom il·legal quan estaven junts. Va dubtar, entre amagar el que sospitava i no volia veure en temps de la seva relació, o explicar-ho tot. Finalment es va decantar per dir que no havia vist mai res, to ti que a temporades no sabia on parava.
Uns dies després, els diaris locals van omplir les portades amb la detenció del cap d'una banda de falsificació de documents que operava principalment en el bar que dies enrere havia estat assaltat, segurament la causa era alguna revenja. El propietari i els treballadors havien fugit en adonar-se que no tindrien temps de recollir tot el material que guardaven a la part del darrera. Els havien trobat en una casa aïllada d'un poble de la Terra Alta. Va mirar amb atenció les fotografies que acompanyaven la notícia, encara que ell es tapava la cara amb una caputxa, va reconèixer el seu posat.
Era ell, senzillament ell. El que buscava camins més curts i vivia una vida estranya i suspesa en la desconnexió i l'engany. El veia dèbil i submís, amb el cap encongit com si mai hagués estat l'home que la manipulava amb paraules mirades plenes de força i de matisos que capgirava en una dansa que només ell dirigia. Li va costar molta estona, però ho va aconseguir, va plorar davant de tots els diaris que havia comprat , els va esquinçar i rebregar. Ara queien les llàgrimes com una font que ha estat amagada durant l'estiu dins la roca. Va pensar que si les arreplegués podria regar les plantes durant un temps. Enlloc d'això, es van mullar tots els papers que es van deixar allí durant uns dies. Quan els va recollir, somreia després de molt temps. Sortia la por, aquell silenci, els pensaments amagats, les sospites i el dolor. S'havien quedat en aquell bar de les portes de vidre trencades. Aquella punxa va quedar al seu cos, la notava al lloc de sempre, ara passiva i present, sense dolor. Només li recordava qui havia estat i qui no havia de ser mai més. Li donava les gràcies per haver-li fet prou mal quan calia per fugir a temps.