La silvestre

       Aquella tarda havia caminat massa estona, estava cansada i va aseure en un banc al costat del passeig d'àrbres que serpentejava entre dos carrils de circulació. Anava mirant la gent i els vehicles que passaven, revisant els seus ocupants, jugant com sempre a endevinar vides. Un cotxe gris amb els vidres foscos va parar davant seu, la finestreta del darrere es va abaixar i la dona que en altres dues ocasions li havia demanat pel gran centre comercial,  plantejava la mateixa pregunta. Ella no va saber que contestar, no li sortien les paraules i només podia mirar-la amb els ulls oberts. La seva interlocutora esperava pacientment una resposta que no arribava. Finalment li va donar les gràcies per la seva valuosa informació, li va somriure i el cotxe va marxar passeig avall. El va seguir amb la mirada, li queien llàgrimes que no podia aturar. Com pot estar bé el que no es diu?. En aquell banc es va sentir petita, perduda i impotent. Fes el que fes, estava bé, ...

Ella era incapaç de prendre cap decisió sense que algú altre li digués el que havia de fer. Per una banda, si que la feia una persona de poca personalitat, però per l'altra, la deslliurava de qualsevol responsabilitat. I així anava fent, sense responsabilitat però sense personalitat. Era de fet, una manera còmoda de viure però quelcom la neguitejava a les nits: encara semblava una nena petita i s'hauria de portar bé per tenir sempre contents a aquells que li donaven els consells. És millor tenir bona relació amb qui t'ha de dirigir la vida.  Una tarda, quan sortia del treball que havia agafat per opinió familiar, li va passar una cosa que revoltaria per sempre més aquell pensament absort en complaure. Esperava l'autobús sota la marquesina de vidre quan un cotxe va parar davant i la finestreta del costat  del conductor es va abaixar. Una dona de mitjana edat, amb els cabells recollits i un rostre cuidat li va preguntar una adreça. Bucaven un gran centre comercial de la c...