La silvestre

  Camila s'havia quedat adormida estirada a la gespa, al costat del riu. Una clariana, obra humana, permetia arribar fins a la riba i poder trepitjar un petit prat ombradiu que es mantenia verd a l'estiu gràcies a les branques dels grans arbres que el voltaven. Aquell matí estrany havien enterrat la seva mare després de vetllar-la en una llarga agonia a l'hospital. Es barrejava el dol, la sensació de pèrdua, amb l'alleujament de desfer-se d'aquell pes que els lligava la cos moribund de la dona que els havia dut al món. Només en quedava això, la carn, la resta feia temps que havia marxat, com si un vent de tardor ho hagués anat escombrant a base de cops d'aire. El dinar familiar de després li acabà de consumir la poca energia que li quedava, però enlloc d'anar a casa decidí passejar una estona pel bosquet del costat de la riba. Gairebé no podia aixecar els peus de terra per caminar, li pesaven. La llum del sol que es volia amagar li feia plorar els ulls,...