Des de la finestra mirava el jardí: unes mates silvestres que havia deixat crèixer s'havien desbocat davant de la seva passivitat i s'escampaven per bona part del terreny. Es deia que pot ser era el més just, aquesta herba havia arribat abans que ella, abans que molts. En un principi va pensar que seria bona idea fer-les conviure amb el que havia anat plantant però ara ja, havien pres força per colonitzar una bona part. Es proposava cada dia que l'endemà havia de sortir sens falta a posar una mica d'ordre però mai trobava el moment, la desídia i la mandra podien més que el desgrat que li causava veure aquell paisatge mig salvatge. Pensava que així en movem en la vida: hi ha quelcom que creix amb més força que la nostra voluntat. En cert moment ens adonem que no podem fer altra cosa que veure com la va cobrint, teixint un mantell sobre la pell, fins que res no es veu la superfície. Com les plantes, hi ha quelcom que respira a l'interior, que ha estat allí d...
Relats i altres oratges de la Núria Mallol